Romandre tantes hores tancat a casa invita a regirar calaixos per destriar factures velles, fitxers abandonats i escrits perduts. I encara queda temps per rellegir alguns escriptors que formen part del particular i esquifit bagatge intel·lectual.

Entre ells hi ha Salvador Espriu, poeta, novel·lista i dramaturg, que avui dia quasi és un desconegut per a les noves generacions.

De tota la seva obra, el poemari La pell de brau va ser als anys seixanta, per un munt de joves, «un crit a la llibertat que hom llegia entre els seus obscurs versos».

Són paraules de l'Olívia Gassol i Bellet, autora d'un interessant assaig del llibre de poesies esmentat que porta com a subtítol El mite de la salvació. La filòloga exposa com el poeta va anar reconstruint el mite cristià de la redempció que li va permetre «validar una opció cultural, política i ideològica».

Espriu no es va cansar de repetir que els problemes entre Espanya i Catalunya no tindrien solució fins que s'arribés a una entesa, tot i que lamentava la manca de ponts de diàleg per poder encarar el debat sobre la difícil convivència entre els pobles de la península.

També pensava que la «salvació de l'home» havia de passar per una intransferible individualitat raonadora. És a dir, l'individu era la peça central de la història en detriment de la col·lectivitat, que ocuparia un paper subordinat.

Però, ves per on, els poemes musicats pel cantant Raimon convertirien Espriu en un estendard dels moviments populars contra el franquisme.

Ara, confinats per culpa de la COVID-19, tenim l'oportunitat de parar atenció en vuit poemes de La pell de brau (del XXI al XXVIII) que recullen les característiques ètiques a tenir en compte per «si et criden a guiar / un breu moment / del mil·lenari pas / de les generacions». Salvador Espriu reclamava un guia amb vocació de servei a la comunitat capaç de superar desconfiances i recels que anés amb la veritat pel davant.

Així, al començament del poema XXV, apareix una sentència que no admet discussió: «Direm la veritat, sense repòs, / per l'honor de servir, sota els peus de tots».

Ara bé, dir la veritat no és només un compromís ètic, sinó una exigència per a tot governant: «Imposaràs / la veritat / fins a la mort, / sense l'ajut / de cap consol».

Ai las! Els màxims dirigents del Govern català s'han desempallegat d'aquesta sentència per mentir a dojo, en un exercici de cinisme escandalós. A tots ells, perquè també qui calla, atorga, se'ls hi ha de recordar, com als nens mentiders: et cauran les dents!

No obstant això, d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar. De fet, la majoria de polítics «són cecs que guien cecs i si un cec guia un altre cec, tots dos cauen al clot» (Mt, 15, 14). Estem ben apanyats!