Aquests dies, molts impactes emocionals són d'efectes retardats. Primer, perceps les coses com una conseqüència lògica de l'excepcionalitat, i després vas prenent consciència de fins a quin punt allò que anomenàvem «normalitat» (si és que ha existit mai) s'ha vist alterada d'una forma impensable. Un dels aspectes que més colpeix de la situació és com d'espectrals s'han tornat pobles i ciutats. Per una banda, perquè en aquest trànsit tirant a reduït d'éssers amb mascareta hi ha la recreació d'una coreografia tan freda com inquietant, perquè ens hi comportem com una illa quotidiana en què no hi ha espai per a la sinergia. I per l'altra, perquè constates que hi ha un bon grapat de racons urbans que han deixat de tenir la seva funcionalitat tradicional. Veus la majoria de botiges tancades i les dreceres per on ja no hi transita ningú, els parcs infantils que no tenen qui hi jugui i les reixes que protegeixen espais d'incerta privacitat. Fins i tot l'atmosfera quotidiana ha canviat, independentment de la climatologia. Regna un tossut silenci ambiental només interromput per converses apagades i el soroll d'enginys que apel·len a desplaçaments discutibles. Fa la sensació que la realitat s'ha omplert de fantasmes que no ens accepten com a iguals, perquè de la mateixa manera que ens hem obcecat a expulsar-los dels nostres interiors, ara són ells els qui clamen per l'exclusivitat dels exteriors. Les ciutats i pobles espectrals evoquen les versions de nosaltres mateixos que ja no aconseguirem reproduir, perquè només tenien sentit en funció d'un vincle amb la quotidianitat que trigarem molt temps a recuperar. Si és que mai ho fem del tot, perquè és molt prematur suposar que els vells costums seran factibles en un futur pendent d'esborrany. Deambular per aquests espais abans plens de vida, i més tractant-se de recorreguts amb una finalitat tan necessària com estricta, és un exercici que et porta a adonar-te que t'has tornat un foraster a la teva pròpia proximitat. Rumies en la buidor i les absències i no pots evitar pensar que falta molt per retrobar-te aquells llocs i aquells individus amb la llibertat que permet fer-ho sense parar-hi atenció. Potser resulta que és a l'inrevés, que sempre havíem estat espectres i és ara, quan se'ns ha qüestionat com mai la nostra corporeïtat, que sabrem dotar-la de contingut. O potser no, perquè al capdavall som especialistes a menystenir allò que després enyorem amb totes les nostres forces. Però de poc serveix tenir un decorat magnífic si no podem ocupar el lloc que ens hi pertoca.
