Amb la declaració de l'estat d'alarma, i des del 14 de març, estem vivint una situació inesperada, preocupant i de conseqüències imprevisibles. No ens podíem imaginar el daltabaix que ens venia a sobre, i ni tan sols ara, després d'un mes i mig, ningú sap ben bé com en sortirem i quan. El que sembla evident és que, en base a la pandèmia de la COVID-19, i en nom del principi de la salut pública, s'estan retallant drets tan essencials com el dret a la lliure circulació, el dret de reunió, el dret al treball, etc. Són moltes les empreses que s'han vist obligades a tancar forçosament, amb les greus conseqüències que això comporta i comportarà, tant econòmicament com socialment.
Les decisions governamentals, algunes a destemps, es venen plasmant en una legislació molt abundant i no sempre oportuna. Legislar contracorrent i per urgències no sol ser la millor manera d'afrontar la realitat. Potser ha faltat previsió. I va essent hora d'aprendre del passat i del que altres països han fet millor que nosaltres, i així poder encarar el futur amb noves idees i instruments. El daltabaix econòmic que s'albira requereix de decisions valentes i novedoses, que necessitaran del compromís, la col·laboració i la solidaritat de tothom.
Penso que l'interès general i el bé comú no poden quedar a mercè de la voluntat individual de cada persona, i que els drets de la comunitat, de la col·lectivitat, des del respecte als drets fonamentals que la dignitat de tota persona implica, han de guiar les decisions dels que tenen a les seves mans la capacitat de decidir i organitzar les bases de la convivència social. Tots hi hem de posar responsabilitat i esforç, per superar situacions tan imprevistes com l'aïllament i la solitud de moltíssimes persones, o situacions d'exclusió social. La inseguretat, la por i el desconcert s'estan obrint camí a la nostra societat. L'excessiva fressa de les xarxes socials, la riuada de notícies i novetats i els anuncis extravagants d'alguns no estan ajudant a repensar la situació ni a replantejar les bases de la societat que hem conformat els últims decennis. Molt em temo que no ens apliquem prou a reflexionar, i perdem l'oportunitat de corregir errors passats i de buscar alternatives noves i imaginatives des del silenci productiu i solidari.
Si pensem que la persona humana ha de ser el centre de la màxima preocupació i atenció de la nostra societat, convindrà replantejar la societat alienada pel consum, les presses, les fresses i la provisionalitat permanent. I en relació amb interrogants, permeteu-me que en plantegi només dos.
S'està calibrant bé negar el dret al descofinament de persones grans, que tenen plena capacitat, coneixement i aptituds per col·laborar i treballar a la nostra societat?
Com és possible legislar de manera específica per facilitar persones que puguin recollir la fruita dels nostres camps, concedint-los privilegis, mentre hi ha milers de persones cobrant de l'atur, fins i tot l'agrari? Té sentit que vinguessin persones d'altres països a recollir la fruita, mentre aquí tenim una nòmina inacabable d'inscrits a l'atur?
Espero que la prudència, la proporcionalitat, la racionalitat i la solidaritat guiïn les nostres accions i les dels que tenen la capacitat de governar en ordre a protegir la vida i la seguretat de tothom, creant espais d'esperança i no de por. No és moment d'eufemismes ni de buscar protagonisme, ni de fer gala d'idees o banderes partidistes. Aquesta situació requereix esforç, generositat, compromís, col·laboració i solidaritat de tots. Només així podem garantir un futur més convivencial, solidari i humà.
