Si Pedro Sánchez dimitís avui, Déu no ho vulgui, el seu abandonament del càrrec tindria dificultats per colar-se entre l'embolic d'informacions del coronavirus. A Espanya, perquè a la resta del món quedaria absorbit per la pandèmia i reduït a proporcions ridícules. En el terreny de les notícies indesitjables però abans majúscules, el mateix passaria amb l'abdicació del Rei o amb la fugida de la presó d'Oriol Junqueras, algú es recorda d'ell? Tampoc impactaria l'exclusiva que una estrella esportiva «estarà cinc mesos de baixa després de trencar-se la cama entrenant a casa». Les notícies no tenen pes.

Obtenir un buit a la portada de Google sense estar contagiat del coronavirus s'ha posat molt car. Ni el Papa ni Isabel II poden proporcionar una notícia global que durant un sol dia arraconi l'obsessió amb la pandèmia. La bestiola ha aconseguit una cosa més important que derrotar Trump, l'ha fet callar. D'aquí que els tres comunicadors citats en aquest paràgraf s'hagin concentrat, obsessius, a polir els seus dots dialèctics discursejant en exclusiva contra la COVID-19. La informació hipertrofiada es nodreix del paràsit per excel·lència, els epidemiòlegs consideren que la capacitat d'arrossegament dels titulars pot ser més útil que l'arribada de la calor per resoldre la crisi sanitària.

Un atemptat terrorista aniria per darrere en portada d'un ciutadà amb afanys anarquistes que s'ha limitat a infringir el confinament sortint al carrer. La humanitat sencera es congrega per fi al voltant d'un sentiment compartit, el pànic. El món contemporani no havia viscut mai tant de temps pendent d'una sola notícia, reduïda en essència a una estadística de contagiats i curats, amb l'obligat informe de baixes. Ni un terratrèmol o volcà, ni tan sols una apocalíptica explosió nuclear, poden competir amb l'exaltació del coronavirus. El diable riu quan parlem del futur, però tots coneixem ja de què parlaran els titulars de demà. I de demà passat.