Feia temps que volia escriure sobre la història de supervivència més maca que ens ha portat el procés a Catalunya, una lluita per subsistir digna de pel·lícula. En el meu article volia explicar la transformació kafkiana de la Marta Sibina i en Dante Fachín, però no ho faré. Vaig equivocar-me radicalment avisant per Twitter que tenia la intenció de publicar aquesta columna; la parella va fer retuit i em va amenaçar de fer l'article viral, sabent que, així, un exèrcit de persones meravelloses vindrien al meu perfil a insultar-me. És això el que fan amb tot aquell que no pensa igual que ells, la revolució dels somriures. La Marta, al tuit, afegia que estava encantada que no tingués res millor a fer a la vida que dedicar-los un article; no és cert, vaig primer en el campionat de Pinturillo que tenim amb un grup d'amics i aquesta nit hem quedat per jugar les semifinals. Vistes l'amenaça i la violenta resposta dels seus seguidors, he decidit no publicar res sobre ells. Alguns em van dir imbècil, uns pocs que era un nacionalista de merda espanyol, altres que era un italià fastigós com la Lo Cascio, un podemita pijo de Cadaqués, un ñordo (?), que si el Diari de Girona és un pamflet -companys, no ho tingueu en compte, estan acostumats a llegir diaris monotemàtics-, fins i tot un em va dir «socialista», a seques, com si fos un insult. Gràcies a això han aconseguit que no escrigui sobre ells ni sobre com han canviat radicalment la seva postura i ideologia. No penso parlar del fet que quan van crear el seu diari «cafè amb llet» deien que la responsabilitat del desastre sanitari, el robatori més gran de la història a Catalunya, era del Govern de CiU, però curiosament, ara, aquests mateixos -això sí, amb el nom canviat- són un exemple a seguir i la culpa és d'Espanya. Tampoc escriuré sobre com gairebé tot el que exposen ho fan amb una demagògia insultant, no de manera còmica sinó que amb la intenció de rebre l'aplaudiment fàcil. Si un posa bé l'orella cada cop que diuen quelcom s'escolta una psicofonia cridant «vull una cadireta, vull una cadireta, vull una cadireta...». La tenen a tocar. Per ells, fa tres anys, TV3 era la pitjor televisió pública del món. Ara que de tant en tant en Dante la visita, és la millor. De veritat, després de tants insults de gent desconeguda se m'han tret les ganes d'escriure sobre els salts polítics de la parella Sibina-Fachín; provo una miqueta per la CUP, una miqueta per ERC, si no funciona creo un partit i, si no obtinc els vots suficients, provo de fer el que ha fet tothom que ja llueix una cadireta; dir que en Puigdemont és el Luther King del s. XXI. Todo por la paga. Cert és que no hi ha res de dolent en canviar d'opinió, en viure en la contradicció, ans al contrari, però sí que és d'una baixesa moral immensa dir una cosa diferent depenent del rendiment personal i econòmic que li pots treure en cada ocasió, i més a la política. Doncs bé, sabent que la Marta Sibina vol fer viral aquest article per enviar-me uns quants esbirros, l'amenaça més maca que he rebut mai, he decidit no escriure sobre res d'això i aprofitar aquesta columna per dir que venc un Opel Corsa de segona mà a bon preu.
