07 de maig de 2020
07.05.2020
Diari de Girona

Cartes

07.05.2020 | 06:00
Cartes

La tecnologia
Jesús Domingo Martínez girona
La tecnologia ha canviat la manera en què entenem la vida i ara està present en absolutament tots els espais del nostre dia a dia, substituint, fins i tot, accions que ja gairebé no recordem de forma analògica. Aquest és el cas de l'oci de nens i adolescents, que cada vegada dediquen més temps a estar davant de la pantalla, davant la nostra preocupació, però... està justificada aquesta intranquil·litat?
Quan es parla de videojocs, sol fer-se des d'una perspectiva negativa en què només es percep una atmosfera de violència i brutalitat. No obstant això, de vegades, tot i que poden servir d'escenari per a comentaris o actituds censurables, no ho són més que un camp de futbol o el pati d'un institut. Llavors, pot ser que el problema amb els videojocs tingui a veure més amb la cultura de «fora» que amb el joc en si?


Tributs amb recàrrec al Consell Comarcal de la Selva
Emilia Padrosa girona
Em dirigeixo a vosaltres per si em podeu ajudar a donar veu a la meva queixa. Us poso en antecedents. Al març vaig rebre la carta de pagament de l'IVTM del Consell Comarcal de la Selva. El 23 de març vaig la consulta via e-mail al consell per si havien ampliat els pagaments voluntaris dels tributs. Em contesten l'e-mail i em diuen que s'han ampliat fins al 20 de maig i que s'enviaran noves cartes de pagament per als tributs. Bé, fins aquí jo estava tranquil·la. El dilluns dia 4 de maig encara no havia rebut la carta de pagament, per tant, torno a fer un e-mail reclamant la carta, ja que no volia pagar recàrrec ni que se'm passés la data. Després de tres dies d'enviar e-mail i no tenir resposta, puc parlar per telèfon amb el Consell Comarcal de la Selva. És llavors quan m'informen que el termini acaba el 30/4/2020, li comento que jo no havia rebut cap carta i que ells m'havien informat que l'últim dia era el 20 de maig. La resposta de l'administració ha sigut: «Has tingut tres mesos per pagar no et tornarem el recàrrec no cal que facis al·legacions. Com vols rebre una carta si Correos no funcionava?».
L'import és baix, és el de menys, però no em sembla just! Què he fet jo malament? Som molts els afectats. «Ojalá» que em llegiu i em pogueu ajudar a donar veu al poble. Gràcies!


«El dia de la marmota»
Jordi Pelachs Farcy BANYOLES
Repunten les morts, el seu recompte i les variables. Les residències de gent gran, PCR i els test ràpids. Els asimptomàtics positius i les transmissions. La corba de la pandèmia. Els nens i el seu imaginari casolà. Terrasses i balcons, valors en alça. Treball, ensenyament, compra i ara: Condol online. El retorn a la normalitat per molt esglaonat que aquest sigui deixarà altres titulars prou coneguts: Precarietat, corrupció, violència de gènere. Com la película El dia de la marmota, on l'actor Bill Murray reviu el passat.
Quina normalitat ens agradaria assolir, doncs? Cadascú la seva? D'entrada, de la que gaudíem, clar!
I la gent que ha perdut... o els que ni tan sols en disposaven abans? Quan l'engranatge de la nostra societat, ara sota mínims, torni a rutllar a nivells «normals», la gent més pobre i butxaques encara més buides, no seran suficients les promeses de rendes mínimes o d'ajudes. El teixit de petits comerços i els autònoms. Les prioritats d'una societat com la nostra abocada a l'esforç de fer rutllar l'economia, motor de la resta del benestar de tots i totes.
Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, però no ens caldrà ja més fronteres ni tornar a la normalitat d'un món que vam deixar enrere. Fa unes setmanes, present... d'un passat.
Encetem de nou un dia confinats i amb l'esperança de poder trobar noves eines, entre tots, per fer més agradable el nostre pas. Salut!


La falsa ètica
dels voltors
Xavier Serra Besalú girona
Ja n'hi ha prou. «Si la gent reflexionés més, no cometria tantes malifetes»: així ho pensava Sòcrates, que defensava un intel·lectualisme moral. Amb l'actual crisi sanitària –com en els atemptats terroristes, desastres meteorològics, etc.– sempre apareixen els «saberuts» que menyspreen els qui potser s'han equivocat. Tota aquesta gent que «ja sabien què calia fer» (però, potser, tampoc ho van dir). Fa molt anys, sincerament, que m'allunyo de persones «tòxiques», les que enverinen les relacions i projectes. I ara em toca allunyar-me dels «voltors»: dones i homes que insulten qui no ha fet les coses com hauria estat «perfecte», o senzillament acusant-los amb malícia (perquè ja els tenien ganes). Els especialistes?: alguns partits de dreta o extremistes i, en general, tothom qui «odia» o bé «s'odia». Ja n'hi ha prou. Els podria parlar de la diferència entre «l'ètica de la convicció» i «l'ètica de la responsabilitat» (Weber), però deixaré que ho pateixin només els meus alumnes. El que sí que sé és que qui acusa amb tírria moralment a un altre no és millor que l'acusat: en general, és «el pitjor del pitjor». Sí a la veritat i al perdó; prou a l'odi i a la venjança.


Reflexions
Iris Sala LLeal Vilablareix
n Siguem sincers. Qui no havia desitjat una o mil vegades, que no sonés durant uns dies l'incòmode despertador. Qui no havia desitjat quedar-se a casa, al sofà, escoltant la pluja. Qui no havia volgut tenir temps per avorrir-se.
Qui no havia desitjat que no hi hagués pol·lució en l'aire que respirava, que el silenci es fes present, darrere de l'infernal soroll dels cotxes. Qui no havia dit, tant de bo em pogués quedar a casa, en lloc d'estar en aquest embús. Qui no havia desitjat tenir una estona per gaudir dels seus fills. Qui no havia volgut tenir temps per aquest llibre que es cobreix de pols al prestatge. Qui no havia obert els ulls més d'una vegada, i havia pensat: si us plau, no vull anar a treballar! Avui no! Quants desitjos, quants anhels... Avui complerts!
I ara que comencem a descobrir «de què va la vida», tenim l'oportunitat de ser conscients dels nostres desitjos. No per culpar-te per les seves conseqüències, ja que només són desitjos. Sinó per descobrir que tenim la millor eina mai creada per ningú: el poder del nostre interior, o de la nostra ment. Fem, doncs, d'aquesta experiència l'oportunitat de ser conscients quan expressem els nostres més profunds anhels.
Creem realitats amb consciència. Aprofitem per desitjar aquest «treball» que sempre hem volgut, aquest lloc que sempre hem desitjat viatjar, aquesta forma familiar que sentim que ens produirà alegria i pau. Aquest projecte que tanta il·lusió ens faria.
Per què no fem que d'aquesta experiència col·lectiva, surti una comunitat de persones, de veïns, d'amics, que, perquè no, surtin a la balconada per saludar-se? Per què no aprofitem per desitjar que cap virus ens obligui a col·locar-nos on no desitgem, i que desaparegui del planeta, tan ràpid com va arribar!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook