Tinc la impressió que manen els metges. Que fa dos mesos que els governs, tots, dicten ordres seguint consignes mèdiques. Cosa que deu ser ideal per estar més sans, però no per viure. La salut no és el mateix que la vida, aquesta és molt més important. I la vida és massa preciosa per deixar-la en mans dels metges.

No dic que els metges siguin dolents, potser en el camp de la salut són del millor que hi ha. Si els metges ens regissin la vida, estaria prohibit fumar, abraçar els amics, beure alcohol, fer-nos petons, tenir relacions sexuals sense preservatiu, hauríem de seguir una dieta equilibrada -no mengis dolços! no mengis greixos! no mengis aquest peix, que du mercuri!-, dormiríem vuit hores reglamentàries, evitaríem el sol -anar a la platja seria delicte-, les sabates de taló estarien postergades, i el cafè seria descafeïnat. No viuríem.

Vist l'èxit de les mesures que ens imposen i vista la submissió a què arribem els que hem passat de ciutadans a serfs, d'ara endavant, quan hi hagi una passa de xarampió, de varicel·la, o del que sigui, ens haurem de tancar a casa per no caure contagiats, o per prevenció o -ens diran- pel bé dels altres, a saber de quins altres. Han descobert que si deixem de relacionar-nos amb altres, difícilment ens encomanaran cap malaltia. Estudiï vostè deu anys de carrera per arribar a la mateixa conclusió dels remeiers de l'edat mitjana.

Algú va dir que no es pot viure tots els dies amb una apocalipsi a l'horitzó. Per això govern i governet competeixen per qui imposa normes més dures però ens organitzen un «Juegos sin fronteras» de Tele5, per veure quines zones es porten millor i guanyen el premi de desconfinar-se primer. Tots hi participem amb il·lusió. Em sento com quan no em deixaven banyar fins que no fes dues hores que havia dinat. Dues hores justes, no podien ser ni 119 minuts. Qui m'havia de dir que, mig segle després, els governs prendrien el relleu de la meva mare. Tenen pànic a la mort, és natural en polítics amateurs. Prefereixen deixar-nos sense les llibertats més bàsiques, s'estimen més enfonsar l'economia que arriscar-se que algú els pugui responsabilitzar d'una sola mort. I ens traslladen el seu pànic, no sigui que dubtem d'ells, no sigui que algú comenci a pensar si realment estem guanyant alguna cosa tancats a casa.

Ens diuen que estem envoltats d'herois que es queden a casa, però aixeco el cap i a dins de les cases només veig submisos, obedients fins i tot en sortir al balcó a aplaudir. Ciutadans que no qüestionen res, que abaixen el cap i obeeixen quan qui mana els diu que només poden sortir al carrer a les 8, que no visitin els pares, que al cotxe seguin al seient del darrere, que no vagin a sopar a cals amics. Que per preservar la salut, no viuen. Són feliços de seguir les ordres i de denunciar els que es revolten. Tot, pel nostre bé. Hem arribat al món feliç que va augurar Aldous Huxley.

Revoltem-nos. Jo em nego a sotmetre'm, m'he saltat les ordres des de l'inici: surto al carrer quan vull, he trobat un parell de tuguris clandestins que de nit serveixen alcohol -ens trobem com en la Llei Seca- i convido gent a dinar i sopar a casa. No vull posar-me en mans d'altres i portar una vida mèdicament impecable. Recordant l'acudit de l'Eugenio, el que estan intentant no és que visquem més, sinó que se'ns faci més llarg.