Durant els dos mesos que portem enclaustrats a casa hem pogut assistir a un munt de cursos a distància accelerats sobre matèries diverses relacionades amb el coronavirus. Quan s'acabi el confinament i puguem tornar a fer una vida més o menys semblant a la d'abans, tothom, d'una manera o altra, en sortirà afectat. Uns hauran perdut pel camí familiars o amics estimats, d'altres, malauradament, en sortiran més pobres que abans i amb més inseguretat laboral. La majoria, segurament més temerosos i prudents i, potser, més generosos. Però, si se'm permet la ironia en un moment complicat com aquest i encara que només sigui per posar un xic d'humor al drama que vivim, el que és segur és que tots en sortirem més savis, alguns fins i tot potser amb un màster en virologia sota el braç i qui sap si doctorats en epidemiologia o desescalament i similars.
L'obtenció d'aquests títols, a banda de les llargues rodes de premsa dels governs autonòmic i central, haurà estat possible en bona mesura gràcies als molts articles que sobre el tema haurem llegit i, sobretot, a les lliçons magistrals que, un dia sí i l'altre també, imparteixen per ràdio i televisió un gran nombre d'opinadors que ens obsequien amb bocins del seu saber incommensurable en camps diversos. La moda de les tertúlies radiotelevisives, que es va imposar fa uns anys, ha fet emergir tota una corrua de tertulians omniscients (o no) a molts dels quals els encanta vaticinar amb gran seguretat.
De la mateixa manera que distingim entre saber manar i ser manaire, proposo fer també la distinció entre ser opinador i ser opinaire. El pensament dels primers està format a base de coneixements reals i contrastats acompanyats de dubtes i incerteses que els porten a raonar de manera planera i discreta. Els segons, en canvi, els opinaires, solen tenir més certeses que dubtes i les engalten en un to que bascula entre la pedanteria i la frivolitat. Un dia sostenen un punt de vista amb contundència i l'endemà poden defensar el contrari sense immutar-se. Sortosament, d'opinadors honestos n'hi ha molts i escoltar-los sempre és beneficiós. Ara mateix me'n venen molts/es a la memòria tot i que, per discreció elemental, no n'esmentaré cap. Malauradament, d'opinaires n'hi ha força més però tampoc no els esmentaré perquè, a més d'indiscret, seria impertinent. Quedi clar, però, que n'hi ha tants que se'm fa difícil de comptar-los. Acostumen a fer afirmacions gratuïtes perquè saben que les paraules se les enduu el vent i, al capdavall, les fonoteques i videoteques tampoc es repassen gaire.
Quan hem escoltat un tertulià honest sabem perfectament què ens ha volgut dir perquè ho ha raonat de manera planera i entenedora i, a la vegada, perquè no es considera dipositari de cap veritat absoluta. També perquè no és complaent amb un corrent polític o social més o menys majoritari. Però, és clar, no tots són honestos. Per exemple, hi ha aquells (i són molts) que, amb no poca habilitat, practiquen l'art del nedar i guardar la roba i no es mullen mai ni es comprometen amb res que pugui perjudicar la seva imatge personal de la qual en solen ser molt gelosos. No cal dir que es nota d'una hora lluny que no són sincers i, per tant, no cal atorgar-los gaire credibilitat.
No hem d'oblidar tampoc aquells/es que tenen la barra d'utilitzar la tribuna que suposa aparèixer als mitjans audiovisuals per fer proselitisme d'amagatotis en favor o en contra d'un corrent o moviment polític o social concret. Hi ha qui ho fa de manera nyeu-nyeu amb un discurs farisaic amb cara i veu de bon jan. D'altres, en canvi, utilitzen la tàctica més agressiva d'alçar precisament la veu per tapar la de l'antagonista i imposar el seu discurs a base de crits i gesticulacions exagerades que enerven teleespectadors i radiooients i els deixen amb una sensació de desassossec.
És important, doncs, saber discriminar l'opinador de l'opinaire a l'hora de formar el que ens pensem que és el nostre criteri en temes d'actualitat. Cal anar en compte amb qui diu les coses, com les diu, per què les diu i, fins i tot, quan i on les diu per tal d'estar segurs que allò que pensem ho pensem perquè nosaltres realment volem i no perquè se'ns hagi inculcat mitjançant bruels eixordadors ni tampoc de manera subreptícia i sibil·lina. El proselitisme mai no és neutral.
