10 de maig de 2020
10.05.2020
Diari de Girona

Edificis reciclats (I)

10.05.2020 | 06:00
Edificis reciclats (I)

En la nostra ciutat, com deu passar també en totes les altres que tenen, com la nostra, una llarga història, hi ha un bon nombre d'edificis que amb el pas dels anys han tingut vàries destinacions. I en conseqüència també han experimentat modificacions més o menys rellevants en la seva configuració. Al carrer de Pedret l'antic hospital de Sant Jaume es transformà en un centre cívic. A la barriada de Sant Pere de Galligants, el que fou hospital dels Capellans, el veiérem una colla d'anys servint com a magatzem de drapaire, en la façana del qual se situava una grua que servia per pujar i baixar els voluminosos paquets de materials per ser tractats. Des de fa uns pocs anys l'edifici s'ha transformat en uns banys amb totes les condicions d'un establiment del segle XXI. Gairebé al mateix costat s'hi troba l'antic temple de Sant Nicolau. En els seus temps de servei religiós estava relacionat amb el veí monestir de Sant Pere. Tingué establerts serveis parroquials. Com a conseqüència de les lleis desamortitzadores del ministre Mendizábal, l'any 1835 l'edifici passà a ser propietat de l'Estat, i posteriorment venut al millor postor. Perdé la seva condició de lloc sagrat i durant una colla d'anys hi funcionà una indústria de fustes. Uns taulons estintolats en els seus murs exteriors eren el testimoni de la seva condició d'establiment industrial. Fruit d'un conveni entre l'Ajuntament i el propietari de l'edifici, els tràmits del qual s'iniciaren els primers anys trenta del segle passat i es culminaren immediatament després de la guerra, l'edifici passà a propietat municipal. Recuperà, per un temps, el seu caràcter sagrat com a capella de la corporació municipal. S'hi celebraren algunes celebracions institucionals, i també algunes cerimònies d'unió matrimonial. En alguna d'elles determinats assistents s'escandalitzaren pel contingut d'una homilia, en la qual no es deia res més del que ara trobem totalment normal. Per evitar equívocs, es dessacralitzà l'edifici, que deixà de ser temple per convertir-se en sala d'exposicions d'art. Tots aquests canvis motivaren obres que afectaren la seva base. Mentre s'hi estava treballant per aconseguir el seu retorn al seu origen medieval, en una d'aquestes campanyes de reforma, els primers anys quaranta del segle vint, es desplomà l'absis, a causa d'unes pluges que afectaren la base. La recuperació es complicà, i l'absis s'hagué de reconstruir. Té l'aspecte de romànic; però en realitat és obra del segle XX.
El monestir benedictí de Sant Pere també fou afectat per la desamortització. Però el temple es va declarar com a sufragani de la parròquia de Sant Feliu, i com a tal continuà obert al culte fins la revolució del juliol del 1936. A les darreries del segle XIX, la Missa de dotze dels dies festius que se celebrava en aquest temple era molt concorreguda, i molts dels concurrents a la sortida feien el passeig dominical per la plaça de Sant Pere. A mitjan segle XIX el claustre fou cedit a la Comissió de Monuments, la qual hi instal·là el Museu Provincial, amb el suport econòmic de la Diputació. L'any 1939 el Bisbat recuperà el temple, però ja no fou reconciliat com a tal, sinó que fou cedit el seu ús per ampliació del Museu. El que havia estat abadia va ser Comandància de la Guàrdia Civil, des de finals del segle XIX fins l'any 1936.
Sant Domènec va ser convent de frares predicadors, des del segle XIII fins la desamortització. El dia 5 d'agost de l'any 1835 els religiosos hagueren d'abandonar el seu convent i l'edifici passà a ser propietat de l'Estat. Es dedicà a seu del Govern Militar i caserna d'infanteria. El seu ús canvià de forma molt considerable, i el recinte que havia acollit homes de ciència, alguns exemples de vida contemplativa i de santedat i s'hi havien pogut escoltar cants d'himnes i salms, s'omplí de tocs de trompeta, marxes militars, i veus de comandament. La part material de l'edifici patí les conseqüències del seu canvi d'ús, encara que es mantingué en bona part el que era essencial, i quan els militars el deixaren es pogué recuperar en gran part. L'any 1939 serví per poc temps com a camp de concentració de presoners de guerra, per retornar a la condició castrense. L'any 1957 el temple fou retornat als religiosos dominics. Però no el claustre ni el convent, que continuà com a Govern Militar durant més de vint anys. Se celebrà un solemníssim acte de reconciliació del temple. I per poc temps s'hi practicaren cultes. Però ben aviat es veié que aquella barriada està poc poblada i queda una mica marginal del centre urbà amb un accés força incòmode, especialment per a les persones d'edat avançada, que precisament són les més practicants en religió. Finalment tot aquell ampli complex arquitectònic de gran valor arqueològic ha passat a ser seu universitària. És el destí més adequat que en les actuals circumstàncies ha pogut tenir.
A la mateixa plaça de Sant Domènec hi trobem l'edifici que va ser construït el segle XVI per a seu de l'Estudi General, activitat universitària que s'hi practicà fins l'any 1717, en què fou suprimida per ordre de Felip V, que traslladà tots els estudis superiors de Catalunya a la Universitat de Cervera, de nova creació. A les darreries del segle XIX es recuperaren, per pocs anys, els estudis universitaris, en la que s'anomenà Universitat Lliure de Girona, que tingué la seva seu en aquest mateix edifici. Edifici que els gironins coneixem amb el nom vulgar de les Àligues, per les que figuren en l'escut de la Casa d'Àustria que presideix la portalada d'accés. Finalment, i després d'una acurada i molt necessària restauració, la Universitat de Girona ha tornat a donar a aquest recinte l'ús pel qual havia estat bastit. En el llarg període de més de dos segles de parèntesi extrauniversitari, aquest sofert edifici va ser destinat als més variats usos. Serví un temps d'escola primària. També albergà la Comandància de la Guàrdia Civil. S'hi aparcaren els cotxes del servei funerari. S'hi acolliren els sensesostre. Durant una colla d'anys serví per ampliar les instal·lacions militars de Sant Domènec. Restà un temps desocupat i quan la ciutat es proposava tenir un espai disponible per ubicar-hi nous serveis, el municipi oferia l'edifici de les Àligues i el seu entorn. Així fou proposat per a institut d'ensenyament secundari i també per a museu. Fins que retornà al seu ús original, que és el que mai hauria hagut de deixar de ser.
Ben a prop i amb façana posterior a la plaça de Sant Domènec, però amb entrada pel carrer dels Alemanys, hi trobem la casa que el segle dinou era propietat de la família Porcalla, la qual hi habitava. El Dr. Porcalla tingué un notable protagonisme en la història de l'hospital de Santa Caterina. Posteriorment s'hi instal·là la rectoria de la Catedral, que s'hi mantingué fins que es traslladà a una casa de la plaça de l'Oli, propera al temple del Carme. I després d'uns anys de destí de l'edifici a activitats de caràcter universitari, ara hi ha el projecte de destinar-lo a hotel.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook