Al final de la vida anormal de l'estat d'alarma hi ha la «nova normalitat». Un terme meditat. El binomi no diu gran cosa. «Nova» és una paraula gastadíssima. Tot és contínuament nou. El més vell dels trucs del vell consumisme és col·locar «nou» en un paquet per vendre'n un 10 o un 20% més. Seguim comprant novetat en detergents, encara que visquem en l'era de les noves tecnologies i dins d'elles.
Amb «normalitat» és pitjor que amb «nou». «Normal» es refereix al que es troba dins de l'estat natural, al que és habitual, ordinari i al que està dins de la regla. Vivim amb regles molt poc naturals i això crea contradiccions tremendes en l'ús de la paraula. A tot el món aplana la seguretat que té la gent que es considera normal i, per ser-ho, fa ritus estranys amb persones vestides molt rares perquè creuen en coses extraordinàries com que els morts viuen en un altre lloc. Només utilitzo el terme «normal» entre amics que, suposo, comparteixen un concepte similar, vague i ample de la normalitat, per englobar un conjunt de sobreentesos que estalvien a la conversa tedioses obvietats. L'última vegada que ho vaig fer no va funcionar.
La «nova normalitat» dona a entendre que ens regirem per normes noves que s'aniran publicant al BOE, que ara és el Butlletí Oficial de l'Estat d'Alarma. El terme -no casual, insisteixo- suggereix «neonormalitat», paraula que s'ha evitat per distreure'ns de l'Orwell de 1984 en aquest 2020 de gran germà gran en què ens vigilen les pantalles personals i les càmeres públiques i un dron ens parla directament a la consciència col·lectiva. La nova normalitat està per sota de l'antiga, però tampoc han volgut dir-n'hi subnormalitat. Encara que ho sigui.
