El passat 29 d'abril es va publicar al Butlletí Oficial de l'Estat el Reial decret llei 16/2020, de 28 d'abril, de mesures processals i organitzatives, per fer front a la COVID-19 en l'àmbit de l'administració de Justícia. L'estat d'alarma va determinar la paralització de la gran majoria de procediments judicials i va alentir el treball de bona part dels funcionaris d'aquesta administració. El poder judicial quedava interromput gairebé íntegrament. Des del Govern de la Nació es van anunciar mesures per combatre el col·lapse als jutjats i tribunals, tant a causa dels mesos de suspensió de l'activitat judicial com per la presumible allau d'escrits, procediments i litigis que s'originaran quan es restableixi la normalitat. El missatge que es llançava a l'opinió pública era que la crisi del coronavirus generaria una situació preocupant en l'anomenat Tercer Poder que implicaria retards, acumulació de tasques i desbordament inassumible als funcionaris que realitzen la importantíssima tasca d'impartir justícia.

No obstant això, aquesta imatge que ara es pretén transmetre a la ciutadania no és certa. Els nostres jutjats i tribunals no es veuran col·lapsats per la pandèmia sanitària perquè ja estaven col·lapsats des de feia molts anys. Aquesta sobrecàrrega de treball, amb desenes de milers d'expedients acumulats, retards en l'enjudiciament dels litigis i tedioses dilacions en l'execució de sentències, constitueix una malaltia en si mateixa que el nostre sistema judicial pateix des de fa dècades, sense que ningú s'ocupi seriosament de revertir una realitat tan amarga.

Els qui, d'alguna manera, treballen en contacte amb els tribunals, així com els ciutadans que es veuen obligats a recórrer als jutges per dirimir els seus conflictes, saben del cert que el sobreeiximent dels òrgans que integren el poder judicial és tan habitual com assumit pels nostres responsables polítics amb una desesperant normalitat. Demandes d'acomiadament de treballadors amb dates de judici anys després de la seva presentació; reclamacions contra la banca per clàusules abusives que triguen més d'un trienni a resoldre's; procediments que, en teoria, es tramiten amb urgència per afectar Drets Fonamentals, però que es desenvolupen al mateix ritme que la resta de processos; jutges que limiten el nombre de testimonis o de proves a practicar per poder celebrar totes les vistes previstes; o funcionaris amb les taules, les prestatgeries i, fins i tot, el sòl envaït d'expedients que esperen i esperen. Aquesta era la crua realitat de la nostra administració de Justícia abans de la COVID-19 i seguirà sent la mateixa quan finalitzi l'estat d'alarma. D'aquí la famosa maledicció espanyola de «tinguis plets i els guanyis».

Considerar que el col·lapse aguaita als nostres tribunals com a conseqüència de la COVID-19 significa voler negar la realitat. Així mateix, pretendre resoldre o mitigar el problema habilitant les dates de l'11 al 31 d'agost o potenciant durant uns mesos la celebració de vistes matí i tarda és com aspirar a tallar una hemorràgia amb una tireta. Òbviament, l'estat d'alarma suposa un empitjorament de l'escenari, però les causes de fons no deriven d'un virus ni es remunten al 14 de març.

L'administració de Justícia no ha representat una prioritat per als executius del nostre país, amb independència de les variants ideològiques que han ocupat la butaca de La Moncloa al llarg de la Història. La mitjana europea de jutges se situa en 21 per cada 100.000 habitants, mentre que a Espanya es redueix a 12. Pel que fa als fiscals, la mitjana es tradueix en 11 per cada 100.000 habitants en els països del nostre entorn, xifra que aquí cau fins a 5 (en aquest cas, menys de la meitat). Els números resulten també depriments quan es comparen les inversions, ja que sovint ens mantenim en aquesta meitat respecte a diversos països veïns.

Per si no n'hi hagués prou amb aquesta escassetat de personal i de mitjans, ha de fer-se davant d'una de les taxes més elevades de litigiositat del món. Ja en el seu discurs inaugural de l'any judicial 2015, el President del CGPJ i del Tribunal Suprem la va xifrar en aproximadament 185 assumptes per cada mil habitants, la més alta de la Unió Europea i, segons un altre informe sobre la matèria, Espanya és el tercer país de l'OCDE amb major nombre de plets per cada mil habitants.

Vist això, si realment es volen prendre seriosament la Justícia i lluitar per evitar el seu col·lapse, els nostres polítics han d'invertir urgentment en la seva administració tractant-la com el que és, un dels pilars essencials sobre els quals s'assenta l'Estat de Dret. I si la ciutadania desitja comptar amb una Justícia de qualitat, ha d'exigir als seus dirigents que s'ocupin de dotar-la de mitjans personals i materials, i de reforçar la independència dels seus òrgans. Altrament, aquesta paralització continuarà en el futur tal com succeïa abans del coronavirus i degenerarà en una malaltia crònica i irreversible.