15 de maig de 2020
15.05.2020
Diari de Girona

La republiqueta com a necessitat

15.05.2020 | 06:00
La republiqueta com a necessitat

La presidenta de l'Associació Nacional del Rifle, secció catalana (ANC), anunciava ahir un 11 de setembre especial, mig presencial mig virtual, perquè no hi podran assistir les persones en situació de risc, referint-se, és de suposar, als militants de partits no llacistes, que correrien el risc de rebre alguna pedrada, a més dels insults tradicionals. Fins aquí res de nou, llevat d'aquesta advertència prèvia, tot i que al meu entendre sobrera, ja que els ciutadans normals som prou grandets i tenim prou experiència per saber que ­correm risc anant a manifestacions abans nacionals i avui sectàries. El més interessant és que la Paluzié, que així es diu la senyora, afirma també que ara la independència de Catalunya és «una necessitat». Fisiològica, deu voler dir, i així es comprenen tots aquells crits de «tenim pressa» amb què ens trepanaven fa ja segles, quan es pensaven que la republiqueta naixeria en divuit mesos, en el temps de tenir dues criatures si un no s'entreté gaire. Més difícil es torna comprendre el també típic i reiterat «sempre dempeus», però cadascú evacua en la postura que millor li funciona i potser aquest sigui el tan famós fet diferencial català.

La independència com a necessitat és un nou i interessant concepte. Si la se­nyora Paluzié té necessitats, jo, com a home educat, li obriria la porta de casa i la deixaria entrar a alleugerir-se. Encara que no ens coneguem, prefereixo això que obligar-la a fer les necessitats al ­carrer, com un gos salsitxa qualsevol, per més que es comprometés a recollir-les en una bosseta. Si la necessitat l'urgeix, a casa serà sempre ben rebuda, que un és pobre però honrat, avui per tu, demà per mi, etcètera. Per paper de vàter no ha de patir, que fa dos mesos que en tenim el rebost ple.
Una vegada ha quedat demostrat que ni la voluntat d'una part del poble ni la unilateralitat ni Europa ni res, portarien la independència, quedava només apel·lar a una descomposició intestinal, i confiar que allò que no han aconseguit les urnes xineses ho aconsegueixen les tasses de vàter catalanes. Cent mil persones amb la mateixa samarreta, a la Diagonal de Barcelona, clamant alhora per les seves necessitats o, millor encara, exercint-les allà mateix, no és cosa que es pugui ignorar, seria la millor manera que el món els mirés d'una punyetera vegada.

Potser la cara d'estrenyiment que presenta la Paluzié en les seves aparicions públiques no té tant a veure amb el mal caràcter que se li suposa com amb unes necessitats mai del tot satisfetes. Pensàvem erròniament que el problema més gran que aquesta senyora pot trobar en entrar en un bar és que el cambrer se li dirigeixi en la llengua de l'estat opressor, però no: és trobar el lavabo ocupat.

No deu ser casualitat que la figura pessebrística del caganer sigui l'emblema nacional de Catalunya, com no ho és que al Vivales li agafessin cagarrines en voler proclamar la republiqueta i no parés de córrer fins a trobar una mansió amb tres lavabos, en un poble encertadament anomenat Waterloo. El problema amb tots aquests salvapàtries catalans –es diguin Paluzié, Puigdemont o Presidentorra– és que, com escriu Antonio Scurati a El hijo del siglo, creient-se herois consagrats a una idea, confonen una sífilis mal curada amb un senyal del destí. I qui diu una sífilis, diu un mal de ventre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook