17 de maig de 2020
17.05.2020
Diari de Girona

Farandulisme polític

17.05.2020 | 06:00
Farandulisme polític

Es diu que la faràndula és «la professió dels farsants». Els farsants són els que interpreten «la farsa», forma dramàtica on els personatges es desenvolupen de manera caricaturesca aconseguint commoure la vergonya de l'espectador. Definicions molt a to d'un programa de premsa rosa, amb tertulians exagerats, que recreen un ambient de baralles, odis, passions, en la total ficció, dirigit a la morbositat espectadors amb poques llums.
Quan en l'escenari de l'independentisme català apareixen figures com Jair Domínguez, Albert Donaire, Joan Canadell, Pilar Rahola –la llista podria ser inacabable–, més que fent-se ressò d'un conjunt d'idees, semblen estar interpretant la mateixa «farsa» teatral que dona de menjar al farandulisme. Dedicats a enterbolir l'aire, la diferència amb la premsa rosa és subtil. És molt semblant a mirar Sálvame, un està esperant a veure quin disbarat diuen. A qui insulten o agredeixen.
El que diu la brutalitat més grossa té línia de crèdit, serà festejat, finançat. Quan Jair Domínguez assegura que es necessiten menys llacets i més sang i foc, ell es prestarà a això només si es tracta de ficció. D'un escenari on es pugui disparar amb bales de fogueig als retrats dels que no pensen com ell. En la realitat, sortiria per potes. Es tracta d'una faràndula repressiva, que s'omple la boca amb termes com «llibertat d'expressió», però que amenaçarà (disparar al teu retrat és una amenaça evident) i s'acarnissarà amb tot el que no pensi com ells.
Que Belén Esteban munti un rebombori amb algun ex no afecta ningú. Però en política les passions poden provocar efectes molt variats, i greus, i s'hauria de tenir certa responsabilitat, de la qual s'exonera Esteban.
El que resulta preocupant no és només l'èxit que tenen. I el crèdit il·limitat. I l'altaveu. Sinó que el president de la Generalitat, Quim Torra, i molts polítics d'institucions catalanes de primera línia, juguin al mateix. I perdin el nord entre la ficció i la realitat. Fins i tot en situacions tan greus com una pandèmia. O quan, amb una crisi collonuda a l'horitzó, fàbriques com Nissan decideixen deixar Catalunya portant a l'atur a milers de treballadors. O que utilitzin una televisió pública com TV3, que hauria de ser un àmbit plural i obert, per recrear el plató de premsa rosa en versió política.
Una diferència crucial. Sálvame es paga sol. Nosaltres, els catalans, som els que paguem el Sálvame independentista de TV3 de cada dia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook