Aquests dies al pàrquing del mercat d'Olot també passen coses. M'agrada observar, contemplar. I aquests dies més que mai... L'activitat al pàrquing s'ha reduït molt, però la que hi ha és molt intensa. La velocitat del pas de les persones s'ha accelerat molt. El seu ritme és robòtic. Caminen ràpid i miren a terra.

L'estona d'aparcament s'ha reduït. Quasi bé ningú té el vehicle aparcat més de 30 o 40 minuts. Arribar, comprar, fugir. Fugir cap a casa. A casa estic salvat! La botiga, el pàrquing i el carrer s'han convertit en una amenaça. Mentre validen el tiquet al caixer del pàrquing, percebo una certa inquietud, potser vergonya... Sembla que pensin: «...avui no saludaré el Joaquim, no fos que ens entretinguem uns segons parlant i estigui massa estona exposat...». Arribar a casa és arribar al cel. Estic salvat i protegit.

Jo ho comprenc. No em sap greu. La paraula, la salutació en directe, s'han convertit en una arma perillosa. I no diguem el subtil frec entre les mans quan entrego un tiquet perdut. Quasi bé és pecat. No ens podem tocar! Per tant, m'he reinventat i aquests dies practico la salutació amb la mirada, directe als ulls de l'altre durant unes dècimes de segon. M'encanta veure com els seus ulls brillen per damunt de la mascareta, és dilaten i responen amb un somriure visual. Tot molt fugaç, però alhora profund, fins al fons de l'ànima. Llavors, quan ja em donen l'esquena i marxen fugint, fabrico un pensament de benedicció: que siguis feliç, que tinguis pau i que el bé vingui a tu, germà... Em sento afortunat de fer una feina tan important aquests dies.

He pensat i comprès quelcom sobre la generació dels meus avis. De petit pensava: Caram!, que poc carinyosos són els meus avis!... Poc o res de contacte físic, pocs petons. I si resulta que van créixer educats prevenint tot un grapat de malalties que podien posar en perill la seva vida, més o menys com el que ara vivim nosaltres. Els hi anava la vida!

És molt curiós també observar com mirem i l'ús que fem dels diners. A les botigues hi ha rètols que demanen pagar amb targeta a ser possible. Les monedes i els bitllets anaven fa unes setmanes de mà en mà i, per tant, podien emmalaltir-nos o matar-nos. Eina de connexió social, ara arma de destrucció massiva.

Potser d'aquí a uns anys, els nostres fills i nets hagin heretat i adoptat costums i gests que no entenguin gaire el seu origen o per a què serveixen, però que la inèrcia social d'aquests dies de pandèmia els ha portat a automatitzar-los i fer-los seus. Fins que un dia és preguntin per què no poden actuar d'una altra manera. Llavors apareixeran les discussions polítiques i socials entre els que volen conservar les tradicions, els conservadors, i aquells que volen progressar, els progressistes, i aquells que les coses han canviat i ens d'alliberar de controls antics, els lliberals. En certa manera la historia és va repetint. Fins i tot no canvien ni els fets, però si el context polític i social. I com nosaltres ara, els nostres fills i filles, nets i netes hauran resoldre els conflictes del seu moment present, que avui encara és futur. Espero que ho facin molt millor que ara i comptant més amb l'opinió i la participació com a ciutadans en democràcia, ja que com s'ha vist les millors solucions són aquelles que surten de les persones i compten amb el seu compromís per aplicar-les.