L'actual crisi del petroli ens ha caigut a sobre al mateix temps que «el fotut virus». Les oscil·lacions de preus són habituals en el món de l'energia. El 1973 i el 1979 el planeta va ser posat de genolls per una pujada orquestrada pels països productors de l'Orient Mitjà que va obligar a racionar la gasolina i a restringir la circulació de cotxes. Personalment recordo haver vist llavors gent a cavall i amb bicicleta al costat del Mur de Berlín. En altres casos els preus van baixar, com va passar el 1985, 1997 i, més recentment, el 2014 quan van entrar en producció els camps d'esquistos (shale) als EUA. Ara han caigut de cop fins a la franja dels 20/30 dòlars per barril com a conseqüència d'una disputa entre Rússia i Aràbia Saudita. El resultat és que hi ha un excés d'oferta que s'ha combinat amb una anterior caiguda de la demanda per la desacceleració xinesa, i que s'ha agreujat després per l'aturada d'activitat a escala mundial que ha portat el coronavirus. Entre tots dos, virus i petroli, ens han servit una tempesta perfecta que és diferent de totes les anteriors perquè és alhora d'oferta (excessiva) i de demanda (molt escassa), i per sortir-ne caldran esforços coordinats dels principals productors de l'Orient Mitjà, Rússia, els EUA i la Xina. I no està l'ambient entre ells gaire col·laborador que diguem. Mentrestant, la gran beneficiada és la Xina, que està comprant gas i petroli a preu de saldo en un moment en què ho necessita.
Els canvis en els mercats d'energia amb freqüència desencadenen també canvis en geopolítica, com mostra el cas dels països de l'Orient Mitjà, la importància estratègica dels quals es va multiplicar amb el pas del carbó al petroli. I igual va passar quan la baixada de preus el 1985 va complicar els esforços de Gorbatxov per introduir reformes graduals a l'URSS, o quan l'autosuficiència energètica dels EUA el 2014 va disminuir el seu interès per l'Orient Mitjà i per un petroli que ja no necessitava perquè s'havia revertit la situació i podia exportar el dels seus propis jaciments. Ara estem davant d'un altre canvi que sens dubte també tindrà efectes geopolítics perquè afectarà de manera desigual molts països. D'una banda alleugerirà la factura que paguem els països consumidors, compensant una mica els molts danys que ens fa la COVID-19, però d'altra banda tindrà conseqüències molt greus per a alguns dels productors que necessiten les vendes del petroli a preus alts perquè suposen un percentatge altíssim dels seus ingressos per exportacions. Segons l'FMI, molts d'aquests països no estan en condicions d'equilibrar el seu pressupost per sota dels 40 dòlars per barril. Rússia i Aràbia Saudita, amb més múscul financer, patiran també però recorreran a reserves per capejar el temporal. En canvi, altres països com l'Equador, Angola, l'Iraq, Nigèria o Algèria, la nostra veïna, ho passaran molt malament. Per no parlar dels que ja estaven amb l'aigua al coll per patir sancions internacionals, com és el cas de l'Iran i Veneçuela, les economies dels quals ja estaven a la vora de la fallida abans que s'ensorrés el preu del barril.
Aquesta situació pot derivar en la desestabilització d'alguns països per la irritació ciutadana que provocarà la combinació de retallades en el nivell de vida, la fi de subsidis, l'augment de la desocupació, la insuficiència de fons per a serveis de Salut desbordats per la pandèmia, etc. El malestar pot provocar protestes i esclats de violència que en el pitjor dels casos els poden fer totalment disfuncionals, augmentat la nòmina d'estats fallits que no convenen a ningú perquè causen desastres humanitaris o es converteixen en refugi de grups terroristes.
Aquesta combinació de la crisi del petroli i del coronavirus ha posat de cop i volta aquests països febles davant el mirall del que serà la transició energètica i un món sense combustibles fòssils, i el que estan veient és que aquest futur serà molt dur per a ells si no prenen mesures. Nicholas Mulder i Adam Tooze diuen que el seu camí «és perillosament insostenible» perquè no en tenen prou amb ficar diners (si ho aconsegueixen) per intentar reanimar un sector que ha deixat de ser competitiu, sinó que han de diversificar la seva economia perquè si no ho fan «la descarbonització es convertirà en recepta per a crisis socials que afectaran centenars de milions de persones. Si els seus estats no són encara fràgils, estan condemnats a ser-ho». Més clar, l'aigua. Per això no cal gaire imaginació per concloure que aquests països productors de petroli acabaran a curt termini havent de demanar ajuda al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional i hauran d'acollir-se també a les moratòries ofertes pel G20, que per a alguns d'ells hauran de convertir-se en cancel·lació pura i dura de deute. Perquè no la podran pagar i les conseqüències seran encara pitjors si no se'ls ajuda.
El que els passa mostra les vulnerabilitats derivades de la «maledicció del petroli», que en el nostre cas i amb totes les excepcions del cas podria ser la «maledicció del turisme», especialment greu a les Balears o Canàries. És bo tenir-lo però no ho és dependre gairebé exclusivament d'ell. Per això, si utilitzem la crisi de la COVID-19 per diversificar la nostra economia demostrarem haver après alguna cosa.
