Debra Winger va fer 65 anys el dissabte passat. Hem arribat al trist punt en què molta gent no coneix el seu nom ni li posa cara, però aquesta actriu va ser entre els anys 80 i 90 una de les grans gràcies a pel·lícules com Oficial y Caballero, La fuerza del cariño, Peligrosamente juntos, El caso de la viuda negra, El sendero de la traición o El cielo protector. Les seves dues interpretacions més colpidores les trobem a La fuerza del cariño i Tierras de penumbra, dos títols molt diferents però on els seus personatges, a banda d'estar plens de matisos, tenen una cosa en comú: et fan plorar, i molt. Tot això ve al cas perquè l'aniversari d'aquesta meravellosa actriu ha fet prendre consciència de nou que se la veu poc o gens a la pantalla. Ella mateixa va prendre la decisió, ja fa més de dues dècades, de no persistir en la seva carrera, cansada que Hollywood castigués l'envelliment de les actrius i l'aboqués a una travessia del desert en papers menors o directament testimonials. Debra Winger, tant en la seva evocació com en la seva absència, és un símbol de la tirania de la imatge en una societat de l'espectacle que no perdona el pas del temps, i són les actrius les que acaben pagant aquesta obsessió de la indústria. Per cada actriu que aconsegueix envellir en pantalla, se'n perden centenars en els abismes del masclisme i els prejudicis. Winger, amb tot el seu talent i els seus reconeixements (va arribar a aspirar a tres Oscars, i tots tres se'ls mereixia amb escreix), s'ha hagut de conformar amb retorns eventuals que no fan justícia a les seves capacitats, i cada cop que recuperes algun dels seus treballs no pots evitar pensar en els que ens hem perdut des que va decidir apartar-se dels focus. L'homenatge a actrius com ella ha de servir com a reivindicació d'una llarga llista de persones que veuen negats els seus futurs professionals per caprici aliè, o perquè no se'ls permet dir el que pensen. Mirant enrere, t'adones que bona part de la teva configuració cinèfila es deu a noms que massa sovint acaben reduïts a un record sense transmissió generacional. De debò, recupereu les seves pel·lícules. Veient-la enamorar Anthony Hopkins, aguantant-li la mirada a Shirley MacLaine o plantant cara al racisme de Tom Berenger, Winger irradia una naturalitat desbordant que se't queda al cap per sempre més. Que redescobrir-la serveixi perquè, al final, les pantalles no prescindeixin de talents com el seu.
