S'han buscat metàfores per referir-se a l'espai en què vivim confinats. Aquest retir llarg i obligatori, com un exili interior, en un lloc concret genera conseqüències emocionals. A la psicologia i la psiquiatria se'ls girarà feina per recompondre les ànimes trencades a fi de retornar-les al que s'anomena «nova normalitat», sense especificar què s'entén per normalitat.
Es va pensar en la gran al·legoria literària de Plató, el mite de la caverna, en la qual es descriu el pensament dels presoners tancats des del naixement en una ampla i fonda espluga, encadenats de mans i peus; els presos davant seu veuen ombres de coses reflectides al fons, projectades per la llum d'una foguera. Han percebut la realitat així i en veure-la d'aquesta manera no pot ser d'una altra manera.
Aquesta vana visió de les coses queda interrompuda quan un captiu s'escapoleix i surt de la fosca caverna i mira, il·luminada pel sol, la realitat cromàtica i definida. Se'n torna a dins per explicar la bona nova i advera que el que han estat veient des de petits és una falsedat, una còpia defectuosa de les coses de fora. El ser verdader rau a l'exterior. Els presos si poguessin el matarien perquè els ha incitat a sortir per veure les coses com són realment.
Quina és la gran diferència entre el mite de la caverna i la síndrome de la cabana? En el mite platònic els captius romanen closos tota la vida, en canvi nosaltres estem confinats temporalment. Els personatges de Plató se senten confortats, creuen que la veritat és dins la caverna, per contrast nosaltres sabem que hem viscut sota la llum solar i per entendre les coses hem de viure i conviure a l'exterior amb contacte directe amb altres persones i amb la ferma realitat.
La cabana o cabanya és una forma senzilla de ressonància semàntica rural per referir-se a una caseta rústega, que s'empra per arrecerar-s'hi qui ha de passar nits fora del poblat. Parlar de la síndrome del xalet seria classista; qui no ha fet una cabanya de petit?
Crec que s'encunyà aquesta locució «La síndrome de la cabanya» per la pel·lícula americana Cabin fever (2002), que s'escenifica en una allunyada cabana en el més profund d'un bosc, on un virus caníbal converteix cinc amics, que hi havien anat a passar les vacances, en individus que intentaran eliminar-se en paranoics i violents atacs. Cabin fever designa els mals que provoca la incertesa de la reclusió: ansietat, una tristor espessa, malfiança de les notícies, por de sortir de casa i nerviosisme extrem.
Els americans tenen associada la paraula cabana a una cèlebre i entendridora novel·la de denúncia racial, La cabaña del tío Tom. Per a ells són rònegues, brutes i claustrofòbiques i generen irritabilitat i inquietud als que hi viuen, condemnats a experimentar fortes emocions paorosos. No passa el mateix amb els nòrdics, pels quals la cabana és un espai vocacional de solaç arran dels rius, dels llacs o dels fiords. Tampoc s'hi avé la idea amable de «cabanya» dels mediterranis.
Freud a Psicología de las Masas y análisis del yo advera que quan un individu està sotmès a una forta pressió, per exemple en una manifestació violentada per un líder carismàtic, és capaç de fer o dir coses que després les reflexiona, se n'avergonyeix i se sorprèn per haver estat tan energumen. També s'aplica a un aïllament sever o a la malaltia de la claustromania. Sortir al carrer ha de ser salutífer. Crec que ens estem trastocant, uns més que altres. Molts escriuen o diuen coses que en condicions «normals» (segons la seva habitud mental) mai pronunciarien i, menys, escriurien. Estem desvariejant, escolto coses demencials, que exigiran un tractament psicològic perquè les peces de l'engranatge de la nostra ànima es recomponguin.
Els primers dies del confinament a tothom li van fer gràcia excepte a les parelles de mala convivència, les famílies desestructurades o quan els joves són malcreients. La Montserrat i un servidor, sis dies abans i intuint que no trigarien gaire a decretar-lo, ens acomiadàrem dels nostres amics afirmant festivament i irresponsable que anàvem a passar 15 dies de vacances en un preciós poblet del Baix Empordà.
Llavors ningú preveia la pandèmia, es parlava d'una grip més danyosa que les anteriors, però que la sanitat estava ben preparada i l'aturarien abans que cometés mortaldats. Aquestes paraules van sortir de la boca d'Oriol Mitjà, el savi que treballa per a la Generalitat, i del metge expert Fernando Simón, portaveu del Govern de Pedro Sánchez. No es temia que fos tan dolent i si algú ho sabia no va dir res, vés a saber per què.
Aquesta síndrome de la cabana ens provoca tots els estralls que deriven -insisteixo- de la incertitud de com acabarà tot, també un abandó personal i descurança higiènica, associada al període que no s'ha anat a la barberia o la perruqueria; molts han deixat de fer els exercicis físics que feien al gimnàs, a la piscina municipal, o s'havien sotmès voluntàriament a una disciplina diària de caminar uns quants quilòmetres o pedalar.
Vaig sofrir aquesta apatia i em desendreçà durant uns dies, m'estimbava per la desídia, res m'abellia i em passava estones contemplant les flames de la llar o embadalit mirava sèries estúpides o pel·lícules negligibles. Va ser la meva dona, la Montserrat, que s'imposà enèrgicament advertint-me que ja n'hi havia prou de desarranjament personal i que ens hi posàvem de debò o aniríem de mal borràs.
Individus esclavitzats de mala gana a la cabana s'han precipitat i han quedat atrapats en la deixadesa. Una versió de la síndrome d'Estocolm: han esdevingut en els seus propis botxins tot malpensant de tothom. Se senten protegits i invulnerables en la garjola perquè a fora hi ha un món hostil que els odia i els vol mal. Trigaran a sortir; no tenen motius engrescadors per fer-ho.
Ànims i que tinguem sort!
