Per poder fer front a les necessitats més bàsiques dels ciutadans, després de moltes peripècies, guerres i revolucions, les societats modernes han acabat organitzades en estats. Amb tots els seus defectes, l'Estat és, malgrat tot, el marc adequat on l'individu pot desenvolupar millor les seves potencialitats i tenir els seus drets essencials més garantits. Em refereixo, naturalment, a estats ben estructurats i democràtics, la missió principal dels quals és (o hauria de ser) vetllar pel benestar dels governats sense distinció de classe, sexe, religió o opció política. Al capdavall, com diu Yuval Harari a Sàpiens, la pervivència i la primacia de la nostra espècie es deuen en bona mesura a la capacitat que tenim els humans d'elaborar ficcions i creure en històries i entitats intangibles com ara un estat.

Els economistes ens expliquen que els impostos i altres contribucions a l'erari públic que la societat organitzada ha anat establint al llarg de la història, han sorgit precisament per fer possible el sosteniment d'aquestes entelèquies reals, si se'm permet el contrasentit aparent, per tal que puguin oferir protecció i aixopluc a la majoria dels membres que les componen. Si som sincers, però, admetrem que, tot i la bona voluntat fundacional de cada estat, la realitat està molt lluny d'abastar totes les necessitats de la ciutadania. Creiem en uns drets humans universals i els defensem tot i ser conscients que són difícils, per no dir impossibles, d'aconseguir per al cent per cent de la societat. Una societat que alguns cor­rents polítics i econòmics neguen i que resumeix molt bé la frase de Margaret Thather: «La societat no existeix; només hi ha homes i dones individuals, hi ha famílies».

Així, per poder avançar més cohesionades, més enllà de les exigències a l'Estat, les societats (que sí que existeixen) s'han hagut de complementar amb altres organismes que, apel·lant a la caritat, a la compassió o a la solidaritat, intenten arribar allà on els poders públics no poden, no volen o no saben arribar. No és possible enumerar totes les institucions que de manera generosa empenyen el carro de la solidaritat perquè hi tinguin cabuda el màxim nombre possible de congèneres. Només per mencionar-ne algunes de les més conegudes, citaré la Creu Roja, UNICEF, Metges Sense Fronteres, Intermón OXFAM, Valentes i Acompanyades i un munt d'altres organitzacions no governamentals que es mouen tant en l'àmbit local com en l'internacional. Sense desmerèixer-ne cap perquè totes fan molt bona feina, em permeto destacar Càritas, més que tot per posar en valor el gran nombre de voluntariat que mobilitza. Només a la diòcesi de Girona, compta amb més de 2.800 homes i dones que de manera anònima i abnegada duen a terme una gran diversitat de feines amb una dedicació i una entrega encomiables sense altra compensació que la satisfacció de complir amb un deure social i humanitari. Sortosament, aquest no és pas un patrimoni exclusiu de Càritas sinó que el comparteixen la majoria d'ONGs. Afegim-hi tota aquella altra gent que, sense estar enquadrada en una entitat concreta, organitzen les festes majors dels pobles i dels barris, les festes de la gent gran o els casals d'estiu i tantes i tantes activitats col·lectives impossibles d'enumerar. En tots els casos hi ha, però, un denominador comú: són «els cansats que fan la feina». Una munió de persones generoses que sense buscar protagonisme ni compensació econòmica fan possible que les coses de la res pública rutllin millor.

Els ciutadans hem de reivindicar la política i governs democràtics forts i complidors de les seves obligacions envers els administrats. Governs i estats dels quals ens en puguen fiar i sentir-nos-en orgullosos. A la vegada, però, hem d'agrair i, sobretot, emular l'actitud d'aquells i aquelles que s'arromanguen i estan sempre disposats a empènyer el carro col·lectiu des de baix sense pretensions de pujar-hi a cavall. I, al damunt, ho fan amb discreció, eficàcia i un somriure als llavis.