24 de maig de 2020
24.05.2020
Diari de Girona

El model Madrid

24.05.2020 | 06:00
El model Madrid

Com moltes altres coses, el coronavirus ha accentuat tendències que es venien produint. En política també. Lluny del conflicte Catalunya-Espanya, el confinament ha posat a la vista el conflicte de Madrid. Madrid va ser el primer focus de la pandèmia a Espanya, la zona zero. Durant la primera setmana de març s'hauria d'haver tancat Madrid per evitar que la pandèmia s'estengués a la resta d'Espanya. També s'hauria d'haver tancat Barcelona, fet que demanava la Generalitat i no es va fer per protegir Madrid. Un estudi recent mostra com els morts pel virus tenen relació amb la freqüència dels ciutadans a anar a Madrid. Així, les ciutats més afectades són Guadalajara, Ciudad Real, Segòvia, Conca, Toledo, Àvila, Càceres, La Rioja, Àlaba, Salamanca... No es va tancar Madrid per por a una imatge dantesca pròpia de les pestes medievals del segle XIV, però també per no mostrar la incompetència pública, el fracàs humà, polític i administratiu de Madrid capital i de la seva comunitat autònoma. Tothom hauria vist al debilitat de Madrid capital i això no podia ser. Al contrari de Barcelona, que demanava el tancament i admetia la gravetat de la situació.

Madrid està farcida d'orgull. Han encunyat el model de vida madrileny com una actitud vital plena amb llibertat d'horaris, de sanitat i d'educació. Però jo hi afegiria també de modes banals, de mala educació. Només cal recordar la resistència a la prohibició de fumar en locals públics, que va propiciar fer la llei en dues etapes, o la resistència al control d'alcoholèmia en la conducció («a mí nadie me tiene que decir cuando debo beber vino», va dir el guru de tot això J. M. Aznar). Ara mateix la frase més suada és la de «nadie me impedirà salir a la calle». És a dir, el concepte en el qual es basa l'orgull és el de fer el que et dona la gana, no estar subjecte a cap restricció, encara que sigui beneficiosa per al conjunt de la ciutadania. L'individu per sobre de la comunitat, heus aquí.

És evident que això només afecta una part de la població, la de més a la dreta, la que encara està enganxada al franquisme, però és la que en el fons mana, la que domina els mitjans de comunicació de Madrid, la que està en tots els organismes de decisió financers, del món judicial i dels ministeris i empreses públiques. Madrid és la cultura de la cort, basada en una manera de fer de la monarquia borbònica que no accepta la pèrdua de control que li va suposar l'estat autonòmic i ho vol recuperar. No accepta perdre control amb les autonomies ni tampoc perdre'l a Europa i està decidit a fer la seva croada per recuperar terreny cedit.

La darrera boutade sortida de l'orgull madrileny és que «si s'atura Madrid, s'atura Espanya», «Madrid és el motor d'Espanya». Ho diuen sense posar-se vermells perquè el PIB de Madrid dels darrers mesos ha sobrepassat el de Catalunya. El seu cervell no entén que això és així perquè viuen del control i dels impostos que es paguen a Catalunya i que el seu dumping fiscal està arruïnant la resta d'Espanya. Fa 16 anys que Madrid va abaixant la pressió fiscal mentre que altres àrees més mal finançades l'han d'apujar. El resultat és la constitució d'una espècie de paradís fiscal que exerceix una atracció d'empreses, patrimonis i rendes cap a la capital per pagar menys impostos, i buida la resta d'Espanya. Que provin de fer-se independents i veuran de què viuran...

El model centrípet de Madrid té com a eina principal l'AVE, una infraestructura pensada per atraure activitat econòmica cap a Madrid i que destrueix la diversitat del teixit econòmic de la resta de la Península. Només Lisboa es va negar a aquesta connexió, una decisió molt intel·ligent que els ha lliurat de caure en la xarxa de la cort. Des de l'any 2008 l'Estat ha invertit 32.600 milions en la xarxa de l'AVE, acció en plena crisi econòmica que ha satisfet els interessos de les grans constructores i possibilitat la corrupció política. Tot això fet amb deute exterior que ha acabat d'engreixar el capítol que serà la llosa impossible de suportar per l'economia espanyola: un endeutament del 120%.

Aquesta setmana hem sabut de la possibilitat que la UE faci transferències directes a Espanya i Itàlia per superar part de l'endeutament que hauran de patir. Però sembla que ho faran exigint condicions, imposant que una regió d'Europa no es vegi castigada en excés per la solidaritat, amb un topall del 5%. Això voldria dir que Baviera no aportaria més del 5% del seu PIB a la solidaritat regional, i que Catalunya també hauria de fer el mateix, enlloc del 8% que aporta ara.

Sembla que la UE està decidida a resoldre un problema estructural endèmic d'Europa com és el fet que moltes regions s'han acostumat a viure de la solidaritat permanent d'altres. La UE està disposada a col·locar topalls i a obligar a fer reformes per possibilitar a aquestes regions demandants de solidaritat que siguin autònomes financerament.

No cal dir que una acció estructural com aquesta no agradarà al model Madrid, perquè podria suposar que es tingui en compte la rebaixa fiscal a l'hora de calcular els repartiments de les transferències. Sigui com sigui el que vingui, Madrid és un problema per a Espanya i per a Europa. Deu ser l'única capital gestionada amb una cort decimonònica, on fàcilment pot retornar la Inquisició per salvaguardar el model de fer el que a un li dona la gana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook