El pacte de la discòrdia

Més tard l'acord és matisat, corregit, revisat pel PSOE, que afirma que en aquest pacte es feia referència a l'acord PSOE-UP pel que fa a la derogació dels continguts més lesius de la reforma laboral. El debat polític segueix quan el vicepresident de Govern Pablo Iglesias afirma que els pactes se signen per complir-se i la derogació ha de ser íntegra. Intervé en la polèmica la ministra Nadia Calviño i afirma amb no menor contundència que és ara contraproduent parlar de la derogació de la reforma laboral en plena situació de crisi econòmica i social. La CEOE i CEPYME reaccionen amb extraordinària duresa (està per veure quin és l'abast real de la seva decisió), i manifesten que l'acord «suposa un menyspreu indignant al diàleg social, què dinamita; al paper que la mateixa Constitució atorga als agents socials i, en aquest sentit, a les pròpies institucions de l'Estat en el moment més delicat de l'economia espanyola i, per tant, quan aquest diàleg es fa més necessari». Intentant calmar els ànims des de la seva perspectiva, el secretari general de CCOO, Unai Sordo, afirma que l'acord «ha estat un embolic polític», que cal relativitzar perquè la derogació ja es contemplava en l'acord d'investidura. «No aporta gran cosa respecte al que estàvem treballant quan el diàleg social es va suspendre per la pandèmia», i insisteix en una tesi defensada des de fa molt temps pel sindicat, al menys en els seus documents oficials, com és que «els aspectes més lesius de la reforma laboral són tots», i que ha de procedir a una nova regulació. En la mateixa línia de «salvar els mobles» del diàleg social, el secretari general d'UGT manifesta que «No teníem en absolut coneixement de l'acord i del propi text de l'acord, si es pot dir text a aquests tres paràgrafs», i que «caldria distingir entre les negociacions sobre un tema tan seriós com les relacions laborals i el que és la vida política». «Sembla que s'aprova un intercanvi de coses que per descomptat tenen poc a veure entre si». Mentrestant, el tercer signant de l'acord. Bildu manifesta en les xarxes socials que «seguirà treballant perquè els acords es compleixin i la reforma laboral sigui derogada perquè els treballadors i treballadores recuperin els seus drets», i amb més contundència encara el seu portaveu Arnaldo Otegui afirma, arrogant-se un paper que ningú li ha adjudicat en la vida laboral, que «ningú té dret a frustrar la il·lusió que es va crear ahir a la classe treballadora».

Quin embolic, oi? L'acord dona peu per entrar en un debat de caràcter polític sobre les estratègies i les tàctiques, tant a curt com a mitjà termini, i més veient que aquest mateix dia el Govern arribava a un acord amb Ciutadans per prorrogar per quinze dies (els últims?) l'estat d'alarma, i per tant no necessitava dels vots de Bildu, que després del pacte es va abstenir en la votació i «no va obstaculitzar» l'adopció de l'acord de pròrroga.

La màgia de les paraules porta alguns a pensar que un acord polític pot traslladar-se mecànicament al Butlletí Oficial de l'Estat. Hem sentit en tantes ocasions la paraula derogar que alguns, o molts, han pogut creure que això pot ser així. He tractat d'explicar en moltes ocasions, quan m'han preguntat al respecte, que la vida jurídica és molt més complexa i que una paraula no canvia per si sola una norma, o un o diversos articles, si no té la cobertura adequada. Un bon exemple és la derogació de l'art. 52 de la Llei de l'Estatut dels treballadors, el col·loquialment conegut com «acomiadament per absentisme», que sí que va desaparèixer del mapa jurídic laboral després de la publicació, i entrada en vigor de Reial decret llei 4/2020.

Ara bé, ¿es pot «derogar íntegrament» la reforma laboral, sigui la de 2012, com es recull en l'acord polític tripartit, o qualsevol altra? I en el cas que pugui fer-se, ¿quina normativa és aplicable a partir d'aquesta derogació?

Aquestes són les preguntes que em va formular un periodista al migdia de dijous 21, i he de reconèixer que com que no havia llegit pràcticament res de la premsa d'aquest dia vaig haver d'acudir-hi per conèixer el text íntegre i poder respondre amb coneixement de causa, i que ara també exposo, amb més detalls, en aquest article.

Em preguntaven si en l'àmbit jurídic és viable derogar, tal com s'acorda en el pacte polític, tota una reforma laboral. I en aquest cas, i atès que la reforma que es derogaria seria l'aprovada al febrer de 2012, convertida posteriorment en Llei el mes de juliol, si automàticament entraria en funcionament la normativa anteriorment vigent, és a dir la reforma laboral aprovada el 2010, i molt criticada també per part sindical, impulsada pel govern socialista presidit per José Luis Rodríguez Zapatero.

Doncs aquí està la meva resposta, que no diu res més ni res menys que allò que, sent molt crític amb les mesures laborals adoptades pel govern del Partit Popular durant el seu mandat de 2012 a mitjans de 2018, he exposat en nombroses ocasions.

No es deroga una «reforma laboral», sinó que es deroguen normes, completes o parcials, o es deroguen o modifiquen articles d'una norma. La paraula «derogar» sembla «màgica», però els juristes sabem que es deroguen normes o articles, i torno a recordar l'exemple de la derogació de l'acomiadament per absentisme.

La norma derogada no «reobre» o «dona una nova vida» a un text derogat. Ha de regular expressament el nou contingut, sigui o no el mateix que hi havia el 2010. Ha de fixar o aclarir les regles de transitorietat si s'escau. No es despulla un sant (normativa de 2012) per vestir-ne sense més un altre (normativa de 2010).

Concloc. La política és l'art de pactes i acords. les paraules màgiques (derogació integra) després han de ser dotades de continguts jurídic... encara que no agradi als que van aconseguir el pacte. Haurien de saber-ho els que el van signar.