Fa uns quants anys que sentim a parlar dels «nadius digitals» o centennials, és a dir, els joves que varen venir a aquest món poc menys que amb una impressora 3D sota el braç. Ens diuen els gurus que aquest jovent domina les tecnologies de la informació i la comunicació com ningú. Comparat amb ells, el professor sembla un sauri obligat a postrar-se davant l'aclaparadora superioritat digital dels seus discents. Però aquests joves s'enfronten ara a un horitzó sense precedents. El darrer número del setmanari Der Spiegel els pronostica un futur malastruc per la crisi econòmica, els previsiblement alts índex de desocupació o els salaris de misèria. S'hi refereix per això com a «Generació Corona».

Si evitem caure en la fantasia o l'exageració, veurem que en realitat aquests «pandèmials», com també els podríem anomenar, es mouen pels menús de la smart tv amb una rapidesa inversament proporcional a la capacitat que tenen per a entendre un text científic d'una mínima complexitat. O que la seva paciència és directament proporcional a la seva capacitat de concentració en una sola cosa. En esclatar la pandèmia, part d'ells ha respost amb una notable desesperació que, sota l'aparent acusació contra algú altre, amaga una confessió de la pròpia incapacitat per a sobreposar-se a la situació. Acostumats a un relatiu benestar i als vídeos de bromes estúpides que inunden les xarxes, potser esperaven que algú altre, sigui un govern o una universitat, els rescatés o els digués que es tractava d'un mer «experiment social». Però l'abisme que encarem és massa gran. Mentre molts governs fan aigües, a la universitat pública paguem el preu de tants anys de polítiques adreçades, amb malícia pertinaç, a desmantellar-nos i esgotar-nos. La xarxa de seguretat que havia estat el sector públic romania sota mínims en arribar el coronavirus. Una universitat no podria ser una casa de caritat, encara que volgués.

Potser la pandèmia ens mostrarà que hem de tenir més cura de la cosa pública. Però farien bé els joves de confiar més en les pròpies forces, i menys en les alienes. No és de rebut que els manquin les competències de comprensió lectora que haurien de tenir en arribar a la universitat, o que no sàpiguen treballar autònomament o destriar el gra de la palla. Quan era jove, per allà els anys 90, els manuals recomanats eren cobejats com tresors, i l'ocasional malaptesa pedagògica d'algun professor la pal·liàvem mitjançant treball en equip: per parts resumíem els llibres i després les fotocòpies operaven la seva màgia. Avui, ni tan sols interessa saber què hi diu, a la bibliografia recomanada. Mentre el professor parla de potenciar l'autonomia de l'alumne, aquest espera que aquell li regurgiti el llibre, per després vomitar-lo a l'examen. La manca d'originalitat s'autoreprodueix. Detectar les mancances i desenvolupar l'autonomia dels «pandèmials» és clau si volem no un munt d'agressius ploramiques autocompassius sense futur sinó una societat florent d'individus lliures, responsables i solidaris.