La major quantitat de matèria d'un funeral és silenci. És el so del dolor com el sanglot o el crit. Espanya està en l'escala mitjana de l'expressió de dolor: ni la repressió absoluta al nord d'Europa ni la representació ritual del nord d'Àfrica. Hi ha un fet diferencial funerari no recollit en els estatuts d'autonomia.

S'ha decretat dol nacional. Un decret que ningú qüestiona. El dol com a dolor o aflicció no pot imposar-se, sí el signe exterior de pena en el vestit i en la circumspecció. Els signes externs són socials i en una societat de la informació, mediàtics.

La millor etiqueta per als mediadors del relat seria el silenci, però no produeix línies al diari; a la ràdio sembla avaria i a la televisió produeix la incomoditat de quan no apareix algú a qui s'espera. El que millor li va al dol és la sinceritat. El dolor només l'expressen amb originalitat les persones originals. Als altres, ens deixa sense què dir excepte frases fetes. A sobre, aquesta pandèmia impedeix l'eloqüència de l'abraçada.

Els mitjans de comunicació hauríem d'abstenir-nos de cursileria i tòpics -dos faltes de respecte al dolor i al silenci- i deixar que parlin les imatges i els dolguts. Quan veiem una persona que ha perdut el seu pare i després la seva mare sense poder acompanyar-los en la seva malaltia, sense veure'ls en el moment de la seva mort ni després, sense saber durant dies on estaven els seus cossos, no necessitem més. No necessitem que s'intercalin o superposin imatges familiars al ralentí dels morts ni que sonin lentes les tecles agudes del piano. Amb les dues demostra l'autor la seva falta d'empatia perquè creu que ha de subratllar els fets. Dispararé sobre el pianista el comandament a distància.