Una de les imatges més punyents que ha comportat la irrupció de la covid-19 és la de les cues de la fam. Persones que després de l'aturada econòmica s'han quedat sense mitjans de subsistència, obligades a formar llargues cues per aconseguir menjar. Les alimenten joves i pensionistes que probablement no imaginaven que es veurien obligats a recórrer a la beneficència. També dones ocupades en els sectors més precaris que vivien al dia, mares soles que mantenien la seva llar treballant com a empleades domèstiques, cambreres o kellys. És un contingent que conforma gran part de les famílies que vivien sota el llindar de la pobresa i que ara, en una situació molt més severa, no tenen com fer front a una cosa tan bàsica com comprar menjar.
Encara que és sabut, no està de més repetir que Espanya, però especialment Catalunya, tenen des de fa dècades unes taxes de pobresa infantil que en el context de la Unió Europea només són superades per Romania i Bulgària. A Catalunya, la pobresa infantil s'alça fins al 28,5% i en el cas de les famílies monomarentals, és del 43%. En un país on les transferències econòmiques a les famílies són escasses i gairebé no tenen efectes per reduir la pobresa infantil, l'aprovació de l'ingrés mínim vital representa un pas històric.
Es destinaran 3.000 milions d'euros a les llars amb rendes més baixes incidint per primera vegada en els alts nivells de pobresa infantil. No només s'atacarà la pobresa més extrema sinó que també s'abordarà la bretxa entre la renda mitjana i la de les llars pobres. Perquè el nostre país està també al capdavant en desigualtat: els ingressos de les persones més vulnerables estan molt més lluny dels ingressos mitjans que en els països del nostre entorn. En ser una mesura que està pensada per donar-se de manera esglaonada, reforçarà gràcies al seu disseny les ajudes que rebran les grans oblidades de les prestacions socials: les famílies monomarentals.
Gran part del 28,5% d'infants que es troben sota el nivell de la pobresa a Catalunya viu en llars on hi ha només un adult a càrrec que en la immensa majoria dels casos és una dona. Es tracta de llars que per la seva extrema precarietat es veuen obligades a compartir pisos sobreocupats, ocupar il·legalment i patir constantment desnonaments que afecten el desenvolupament físic, cognitiu i emocional dels infants i adolescents que viuen la permanent inestabilitat amb angoixa i por.
Per a Catalunya és especialment rellevant aquesta prestació perquè no només té més pobresa infantil que la mitjana espanyola i europea, la situació és més greu quan més severs són els indicadors que la mesuren. Si utilitzem els llindars que capturen les formes més agudes, la pobresa infantil és un 46,5% més alta que la mitjana europea. És així perquè, com recordava Jordi Xargayó diumenge en aquestes pàgines, des de fa anys les prioritats de Catalunya han estat desviades cap a activitats que res tenen a veure amb el benestar de la ciutadania, amb l'agreujant que s'ha fet en un context de crisi que ha fet recaure les retallades en les persones més vulnerables.
És la primera vegada a Espanya que en una crisi econòmica s'aprova una mesura d'aquest tipus que permetrà fer front no només als nostres problemes estructurals de desigualtat i pobresa sinó també a la greu crisi econòmica i social derivada de la pandèmia. La dreta no ha dubtat de qualificar-la de «pagueta», tot i que és una prestació pensada perquè sigui compatible amb tenir una feina i busca incentivar-la completant els ingressos de les famílies, una cosa molt important en un país on el 13% de les persones que té feina és pobre. No és una vareta màgica que farà desaparèixer instantàniament la pobresa infantil però és l'inici d'un camí diferent per intentar garantir allò que Tony Judt ens recordava que havia de ser l'horitzó de les esquerres: la construcció d'un projecte global de justícia social.
