03 de juny de 2020
03.06.2020
Diari de Girona

Normalitat

03.06.2020 | 06:00
Normalitat

Una de les fórmules verbals recurrents d'aquesta etapa ha estat el clam per tornar a això que ens entestem a anomenar «normalitat», o pitjor encara, la «nova normalitat». Aquest últim concepte resulta inquietant pel que té d'acceptació que hi ha un temps i uns costums irrecuperables, però igualment resulta molt més pertorbadora la paraula «normalitat» per si mateixa. A què anomenem «normalitat», en el fons? Realment volem tornar a aquell estadi que abans es batejava com a «normalitat» amb alegre inconsciència? De fet, precisament el gran problema del confinament i el món al qual ens aboquem és que tindrà una veritable «normalitat», entesa com a sistematització d'unes normes i d'un estil de vida molt més rígid i encartonat, i al mateix temps serà més «normal» en tant que més uniformitzant, més basat en allò que alguns perceben com a «correcte» o «segur». No ens enganyem, això ja passava abans de la pandèmia, perquè havíem involucionat considerablement en nombrosos fronts (només cal veure els debats, sovint molt tendenciosos, sobre els límits de l'humor, sobre la sexualitat o sobre els eixos ideològics, cada vegada més mancats de matisos), però ara una problema amb vocació de globalitat encara tornarà les societats més receloses, més quadriculades i més moralistes. Perquè aquesta és la «normalitat» a la qual anem de caps: una en què tot és susceptible d'analitzar-se en funció d'un temor (el rebrot, el retorn a la reclusió) mentre uns quants escollits (autoescollits, per ser més exactes) es dediquen a erigir-se en guardians de la moral col·lectiva. Hi ha un camí i pobre de tu que te'n allunyis, perquè sempre hi ha un policia virtual (dels balcons, dels gustos aliens, de les opinions) disposat a corregir-te. No és que estiguem amenaçats per la distopia, és que ja l'hem atrapat. I potser sí que recuperarem una manera de viure que ens recordarà els que érem abans de tot això, però també és veritat que serem menys lliures a l'hora d'exercir-la. De tota aquesta experiència en sortim amb més autocensura, amb més ressentiment i amb menys recursos. Econòmics, per descomptat, perquè refer-se d'aquesta costarà molt, però també emocionals, perquè no hi ha aïllament que no comporti l'assumpció de vells i nous fantasmes. Justament el combat diari contra la «normalitat» i els seus imperatius és el que dona sentit a l'existència. Ho demostra el fet que com més l'ajustem a un guió, més ensopida és, i no podem permetre que les etiquetes ens l'enquistin sense remei.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook