La pandèmia ha sigut un examen del funcionament de l'estat autonòmic; s'han fet reunions setmanals amb la participació de tots els presidents autonòmics. No ha estat un mecanisme que ha funcionat tan bé com seria de desitjar però potser era difícil que el primer cop que es fa servir estigués engreixat. Hi ha hagut disfuncions òbvies, ni semblaven raonables les conferències de premsa prèvies de Sánchez, ni eren normals les conferències posteriors dels presidents autonòmics carregades de retrets i faltades de propostes constructives i de visió general, només parlaven del «què hi ha d'allò meu?».

També hi ha hagut l'activitat menys visible de ministeris i conselleries. Sanitat ha fet moltes reunions silencioses molt constructives que han creat un model de col·laboració que hi ha ajudat la personalitat seriosa i constructiva del ministre Illa. Fa pocs dies hem vist néixer un document sobre ensenyament en aquesta línia de col·laboració on les comunitats menys Madrid i els bascos (curiosa la declaració del conseller basc dient que estava d'acord però no firmava la declaració) firmaven un document de bases per coordinar l'escola al setembre. S'imaginen uns documents sobre temes en que les CA tenen competències exclusives com sanitat i ensenyament fa només uns mesos?

Tot i els desajustos l'estructuració federal d'Espanya per la via dels fets ha avançat. Les declaracions d'alguns presidents autonòmics després de la darrera reunió sobre l'interès de celebrar aquestes reunions, haurien d'animar a continuar en aquesta línia amb reunions periòdiques, òbviament no setmanals. Els canvis legals federals (com la reforma del Senat) costaran més després que els independentistes (amb ERC al capdavant) boicotegessin l'intent de Sánchez de fer president del Senat a un federalista convençut com Miquel Iceta. Pujol sempre va combatre el federalisme i ara l'independentisme continua la seva línia encara amb més duresa, segurament perquè hi veu l'únic projecte que li fa ombra des del catalanisme.

En la política espanyola s'ha de destacar que el govern s'està movent bé a Europa (esperem que Calviño aconsegueixi fer-se amb la presidència de l'eurogrup). D'altra banda, mentre l'esquerra més ideològica d'UP, ara al govern, sembla mantenir una posició més possibilista, la dreta i la ultradreta estan lluny de posicions raonables. UP sembla acceptar que s'arribi a acords amb Ciutadans (que fins fa poc era el dimoni) i la ministra d'indústria sembla disposada a treballar a partir de l'acord dels agents socials. És una obvietat, que no he vist reflectida als mitjans, que patronal i sindicats, veient venir diners d'Europa, estan interessats a no quedar despenjats i busquen acords. Saben que acordant les regles i fent plans viables i que no deixin gent enrere poden tenir més fàcilment el vistiplau europeu i aprofitar millor els fons que puguin arribar. Per això resulta cada cop més irresponsable la posició de la dreta. Per què el PP s'allunya de la posició dels empresaris? I no sols ho fa al Parlament espanyol sinó a l'europeu demanant garanties ridícules als fons europeus pels països del sud (en la línia dels frugals més dretans), cosa encara més incomprensible. Mai he entès que l'esperit de col·laboració de la patronal catalana amb l'espanyola (Ferrer Salat va crear la CEOE i mai han refusat participar o dirigir les associacions d'empresaris) no tingués el seu reflex en la posició de la dreta política catalana que sempre ha refusat dirigir o participar en la direcció de la política espanyola i ara la dreta espanyola fa el mateix, mentre la patronal participa i vol tenir un paper, la dreta política es desmarca i sembla no tenir projecte ni voler participar en l'elaboració d'aquest projecte.

Mentrestant Catalunya està pasturant per la muntanya del postprocés. Tot gira entorn de les discussions entre ERC i el PDeCAT ara ja obertament, sense matisos, a pit descobert. Però si un es pregunta què es pensa fer a Catalunya per la recuperació postcovid i com aconseguirem diners europeus, quins plans té preparats la Generalitat, es troba amb les mans buides. Al parlament espanyol, el PDeCAT s'ha situat fora de joc i ERC no s'ha assabentat del que és important. El que està en joc és la consolidació d'un projecte de futur i no sols no presenten propostes constructives a la comissió de reconstrucció sinó que no veuen la importància d'incorporar com més forces polítiques millor, al pacte (ara no volen Ciutadans al pacte de reconstrucció quan l'intel·ligent és aïllar el PP que acabi havent d'incorporar-se com ho està fent la patronal). I això val pels pressupostos que han de ser el marc per portar a terme el programa de futur per Espanya. La seva visió parcial no li permet veure lo important. Si el govern Sánchez atent les demandes catalanes amb una taula de negociació, ERC hauria de donar aire a un pacte el més ample possible per a la recuperació d'Espanya.

Fa poc deia que la col·laboració público-privada és més necessària que mai i les dades crec que ho reafirmen. Benvinguda la pluja d'idees que la patronal està dibuixant aquests dies amb les seves reunions demostrant que no vol quedar al marge de decisions importants com les que s'hauran de prendre en poc temps. Òbviament les seves idees no han de ser les úniques, hi ha d'haver les d'altres sectors com sindicats, consumidors, associacions, CA, investigadors, etc. sense oblidar els tècnics i pensadors. Tots hi tenen un paper i el gran repte polític és el de construir amb totes aquestes idees un projecte de futur. Aquest és el treball que té al davant la comissió parlamentària per la reconstrucció i el seu resultat hauria de donar lloc a uns pressupostos que fossin l'expressió política dels acords a que es pugui arribar. Esperem que sàpiguen estar a l'altura del repte.