Cartes

David Creus Carrasco Artista plàstic. girona

Qui durant les seves vides no es creua amb persones meravelloses? Desconegudes i meravelloses. Persones que no entens bé el perquè sempre tenen un t'estimo per tu. Però el gran valor d'aquest t'estimo és que no demana res a canvi.

Quan tens això no et planteges, (fins avui en el meu cas) el perquè existeix aquesta gent.

Com tampoc et planteges per què estan al teu costat, però hi estan. Sense ells la teva vida seria diferent, tu series diferent, i ho saps. Un dia i sense saber bé per què tens consciència de la seva necessitat i davant l'estranyesa els ho dius, i curiosament s'estra­nyen i pensen que t'ocorre alguna cosa. És quan entens que en la societat falla alguna cosa.

Per a tots vosaltres és aquesta columna, que l'única cosa que pretén no és una altra cosa que donar-vos el meu t'estimo.

Posaria alguns noms, però seria injust oblidar alguns altres, ja sabeu qui sou. Els meus t'estimo han après a no estar lligats a dates marcades en calendaris.

Agafem avui el telèfon per fer saber a qui ens importa que hi som. Contactem com vulguem, però no esperem a dir unes gràcies o un t'estimo perquè demà pot ser tard.

Recuperar aquests actes no genera diners, genera vida i venç la batalla de l'has presa absorbits per un temps que diem no tenir.

Això ho escriu algú que no tenia el costum de ser agraït amb ningú. Però com diria el meu avi, David, no deixis per a demà el que pots dir avui. Fent cas a aquestes paraules sàvies de l'edat del meu avi, però sobretot mestre. Bon dia, amics, us estimo i moltes gràcies.

Propaganda política des de la plaça de la Constitució

Jordi Turon Valentí Girona

En els límits dels seus articulistes, Diari de Girona es dedica a la lapidació del diable, altrament anomenat independentisme català. Això sí, amb rierencs petits. Fa anys que no llegeixo els articles dits d'opinió de cap diari. Repetitius, monotemàtics i obsessivament carregats de manies personals, la majoria eren absurds com les campanes nocturnes de la Catedral. Podria anomenar les excepcions, que n'hi ha i solen ser de caire costumista o íntim, però els lectors ja saben identificar-les. Un fitxatge recent, però, em va estimular encara la curiositat de llegir-lo. Perquè l'he conegut i el valoro personalment. Lamentablement, F.F. (des de la plaça de la Constitució) suma partidisme i rancúnia. Un altre cop, la ideologia encotilla les idees, les reprimeix i desvirtua la reflexió, potser ben intencionada. I els seus articles esdevenen propaganda: els altres són insolidaris; nosaltres, exemplars. No ha pogut ni deixar enterrar la Sardà en pau: «Mai no es va saber avenir de la deriva sobiranista i enfollida que havia emprès bona part de la societat catalana i que la va ferir ben endins del seu cor alegre i generós», escriu F.F. Per defensar una opinió o per promocionar la Rosa Maria a beata del partit, Francesc, les adjectivacions són trets per la culata. També et proposo una revisió semàntica del verb estimar, si no vols anivellar-te amb fans al·lucinats. Si generalitzes els «postulats separatistes» (terminologia imperialista?) i els «viaranys insolidaris», m'inclous, perquè voto independentisme des que puc votar. És clar que molt de temps vam ser quatre gats i us fèiem riure. Amb tot, desitjo que per molts anys puguis reflexionar sobre el Regne des de la teva estimada Plaça, com l'agà de Licovrisí a la novel·la de Kazantzakis.

Caduquen els quilòmetres?

Miquel Mengual Casellas girona

Qui ho diria, oi? Però ha de ser que sí. Que caduquen. Corren, corren i corren. Corren més que abans del confinament. I és que potser, només potser, els conductors s'han d'esbravar. Tant temps sense poder fer quilòmetres ! Cal recuperar-los i per això cal córrer, córrer, tocar el clàxon (botzina), escridassar-se, insultar altres conductors i vianants. Saltar-se direccions prohibides pretenent encara tenir la raó. No, noi, em diria algun defensor d'aquestes pràctiques. Abans del confinament era igual que ara. Tant de bo fos així. Però no. Com a conductors no hem après res. Absolutament res. No hi ha estat d'alarma ni confinament ni fases que hi valguin. Estem esverats. Molt esverats. Estressats. Impacients. Irascibles. Sensiblement i objectiva capgirats. Plens d'ira? Qui ho sap... Podríem extrapolar el tema a les terrasses de bars i cafeteries, parcs i els seus bancs... Tots ho hem vist i ho sabem i segurament molts ho hem practicat. Abarrotats. Encongits. L'un al costat de l'altre. En canvi és bonic veure com cuiden l'aspecte físic molts joves i no tant joves que corren. Però aquest és un altre córrer. No és tan bonic veure ciutadans conductors que corren, que tenen pressa, i és que els quilòmetres deuen caducar.

El rei nu

Josep Serra Quintana GIRONA

El poble innocent, com el nen de la faula, pot veure la nuesa de rei. Només la classe que l'adula i que ha compartit gresques i favors segueixen cecs. S'escuden en la Constitució, estalviant-se qualsevol principi d'honestedat, sentit comú i de veritable justícia, que no és pas la del tercer poder, aquesta porta una vena als ulls només quan li convé. La qüestió és que la dita magna carta es va fer a la mida d'un personatge en concret en parlar en singular, sense atinar que podria haver-hi dos monarques simultanis, un d'emèrit i un altre de vigent. Hauran doncs d'aclarir a quin es refereix quan s'esgrimeix immunitat, no fos cas que en comptes d'un suposat estafador poguéssim tenir-ne dos pel mateix preu.