La crisi del coronavirus està deixant en les nostres vides un sentiment de desemparament i destrucció: morts, efectes secundaris per la salut, atur, fallida d'empreses, deteriorament de les relacions internacionals, etc. Crec que podem dir sense enganyar-nos que el deteriorament econòmic i social sembla inevitable. Tinc la sensació que molts ens sentim a mig camí entre la desesperança i sentir-se abandonats. La incertesa predomina i la demanda quasi patològica d'informació no pot satisfer-se simplement perquè no sabem ni sabem quan sabrem. Hi ha una necessitat comprensible d'obtenir informació, per exemple en relació amb l'origen i evolució del virus, símptomes de la malaltia, efectes secundaris, possibilitats de cura, prevenció, erradicació, etc. A tot això cal afegir-hi que és difícil triar les notícies falses de les veritables o simplement de les que no són raonables o són poc probables. Al final l'única certesa és que sabem molt poc i no tenim resposta per a les preguntes bàsiques.

De totes les preguntes que ens estem fent, potser la més difícil de contestar és com serà el futur quan aquest malson ja no ens colpeixi. Com que ens cal una resposta, el que fem és perfilar sortides simplificades, dins d'aquesta simplificació jo diria que hi ha una visió idealista (que molts desitgem) i una altra realista (que a molts ens pot decebre). Els idealistes contemplen que després d'aquest interregne coronavíric hi haurà una gran mutació individual i social que ens portarà a un món més solidari, intel·ligent i amb estructures de cooperació operatives i eficients. D'altra banda, els realistes pensen que el pes de la inèrcia acumulada en els dos darrers segles ens portarà a l'anterior normalitat, això sí amb algunes adaptacions i tendències reclamades fa temps.

Els think tanks o laboratoris d'idees ja han emès informes. El Real Instituto Elcano espanyol, el CIDOB (Centre Internacional de Pensament Global a Barcelona) o la Fondation pour la Recherche Strategique a França, entre d'altres, ens transmeten un primer inventari de tendències i escenaris. Bàsicament, el que ens venen a dir és que la crisi sanitària, el deteriorament econòmic, la tendència al replegament polític ens portaran un món més dividit. El desordre global s'accelera i la realitat no és gens engrescadora, però el xoc provocat per la pandèmia ens obliga a reaccionar.

Dins de la simplificació a què ens obliguen aquestes notes de premsa, tres escenaris es visualitzen. El primer és un catastròfic «campi qui pugui». El segon és una activació d'una nova intel·ligència col·lectiva i internacional que farà de la cooperació i el replegar forces i capacitats el camí reeixit de sortida. El tercer és anar fent i anar sortint del pas com es pugui.

Davant d'aquestes alternatives, escollir-ne una només dependrà de si volem tenir la ferma voluntat de no enganyar-nos amb fantasies i aspiracions irreals. Deixem de banda mites i llegendes i assumim amb humilitat però també valentia que treballar junts i col·laborar és l'única sortida.