23 de juny de 2020
23.06.2020
Diari de Girona

J. M. Gironella, rellegit pel fill d'«El Cocodrilo»

23.06.2020 | 06:00
J. M. Gironella, rellegit pel fill d'«El Cocodrilo»

He aprofitat el confinament per rellegir la famosa trilogia de J.M. Gironella sobre la Guerra Civil, però, com és que un gironí nascut l'any 1941, en plena postguerra a la plaça del Correu Vell, hagi volgut rellegir ara una trilogia tan reaccionària com la de J.M. Gironella? Doncs perquè parla d'una ciutat que un servidor va viure i conèixer. Molts dels caràcters que l'autor fa sortir a les tres novel·les són personatges reals als quealsGironella emmascara o amaga, fent una clucada d'ull al lector local, plantejant-li, d'una forma sibil·lina, el repte d'identificar-los.
Una altra raó de caire més personal és que en el període que va entre 1944 i 1950, els Bosch Martí varen regentar el popular bar/restaurant de tapes El cocodrilo, citat a la seva obra, de forma recurrent, per l'escriptor de Darnius. Un espai, dedicat avui a la cuina japonesa, que està situat a la Cort Reial, davant de l'antiga granja Mora (actual llibreria Context), en un edifici emblemàtic de la familia Franquet.
A la trilogia de Gironella, El cocodrilo canvia d'ubicació. És un local situat en el «barri» (ara mateix Pou Rodó) en el qual l'amo és una mena de macarra/gàngster/bergant. Aquí sí que el fill del taper de Darnius es pren llicència literària, atès que l'autèntic propietari del local era el sastre Jordán, de la Neutral del carrer de la Força, un home creatiu i negociant com n'hi ha pocs. Baix d'estatura, era una mena de jueu del call, viu com una mostela, sempre enfeinat i atent a qualsevol oportunitat de negoci que pogués sorgir. Encara recordem que va ser ell i el nostre oncle Vinyes (el tintorer), el primer que va fer pollastres a l'ast a Girona. El fill del modista va continuar la tradició en el desaparegut Rhin Bar, que tants anys va servir els millors calamars a la romana de la ciutat, a la plaça Sibil·la de Fortià.
Per tant, amics lectors, alguns emèrits ho recordareu llegint Gironella, El cocodrilo tenia a l'entrada un imponent reptil, un relleu de color verd, fet de fusta que identificava el local. També hi havia un enginy elèctric que il·luminava l'ull del saure. Una vegada es va fondre i, des d'aleshores, l'animal va quedar borni. Aquest fet tot sovint era motiu de broma per part de la mainada i els nombrosos soldats que freqüentaven la zona. A la quitxalla, aquell cocodril que semblava petrificat ens feia por, com les gàrgoles de la Catedral que ens tenien terroritzats, en especial la de la bruixa que tantes vegades, anys després, hem pintat.
Una altra de les obsessions històrico-literàries de J.M. Gironella era la lògia. Aquest local de la maçoneria, en la ficció i en la realitat, estava situat a l'històric carrer del Pavo, avui desaparegut. A l'inconscient col·lectiu dels nacional-catòlic-franquistes, hi ha allò de la conspiració judeo-masònica-comunista-separatista i republicana. En totes les novel·les de Gironella, els rojos apareixen com els dolents i els criminals i, en canvi, els nacionals sempre encarnen el paper dels bons de la pel·lícula, uns idealistes i espirituals cristians.
Aquesta visió esbiaxada de la societat del seu temps, creada per l'autor de Los cipreses creen en Dios, queda al descobert per al lector quan descriu personatges com ara els governadors (civil i militar), el bisbe o el cap de la Falange. Aquests caràcters de ficció no tenen res a veure amb els reals, els històrics Mazo Mendo, Baturone Colombo, Cartanyà Inglès, Cendra, Franquet, De Quintana, Sureda€ en fi, la vella guardia del règim durant molts anys.
Gironella és un exseminarista com el seu heroi de paper, Ignacio Alvear. La seva família, empordanesa, era ultracatòlica i de dretes, uns autèntics conservadors. A la ficció, els Alvear tenen el mateix tarannà, encara que són uns funcionaris vinguts de les espanyes. A la trilogia, la ciutat protagonista on succeeixen totes les intrigues és Girona, que l'autor no identifica com una ciutat catalana sinó, més aviat, com una petita ciutat de províncies com podria ser Àvila, Teruel o Segovia.
I a través dels nostres propis records com a exalumne dels Maristes, rememorem aquells anys d'infància quan en sortir d'escola jugavem pels carrers. Era una forma sana d'esbargir-nos de la repressió que es vivia intramurs. Cada dia havíem de resar el rosari i els diumenges a les 9 anar a missa al Sagrat Cor, sense oblidar-nos del mes de Maria, els via crucis€
Un cop acabada l'etapa marista, vaig ser un malson per als meus pares, que no sabien què fer de mi, atès que quan acabava de jugar, no parava de dibuixar i pintar. La «solució final» va ser enviar-me a fer la mili de voluntari. Quan em vaig llicenciar, vaig fer la primera exposició. En el catàleg em varen presentar com el pintor de la raó dramàtica de l'existència. Els amics de l'Arc varen informar dels fets a la revista la Codorniz, que em va condemnar a la Cárcel de papel.
El vici de la lectura no l'hem deixat mai i de ben jove ja em vaig cruspir autors com ara Zweig i posteriorment els pensadors de l'escola de Frankfurt, esperonats per Lukacs i la seva famosa Història i Consciència de classe. Després varen venir Marcuse, Adorno, Bloch, Walter Benjamin i altres que em varen anar conformant la meva concepció marxista, fonamentada en una visió heterodoxe, humanista, utòpica i social de la història.
Altres autors de capçalera que he tingut són Antonio Gramsci, Bertold Bretch, Arnold Hauser i també el teòleg i antropòleg cristià, el jesuita Pierre Teilhard de Chardin. Totes aquestes lectures formaven part del corpus cultural que suportava el gran mural destruït a Palau Sator el 4 de febrer de 1969, 30 anys després de l'entrada dels nacionals a Girona i la Bisbal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook