27 de juny de 2020
27.06.2020
Diari de Girona

Els ostatges

27.06.2020 | 06:00
Els ostatges

Els catalans són ostatges de la llengua castellana. Hem cregut durant massa anys –massa segles i tot– que per integrar a Catalunya calia parlar castellà als immigrants espanyols. A còpia d'integrar-los parlant castellà, hem acabat desintegrant-nos com a poble.
Molt probablement, la integració ha estat una de les qüestions que més ha erosionat tant la força social com el prestigi del català. Tot volent assumir, de manera ràpida i indolora, contingents de nouvinguts al país, hem anat degradant l'ús del català primer i seguidament la qualitat del català que parlem. És clar, es pot dir, el franquisme ha fet molt de mal contra el català i calia resoldre la qüestió dels «altres catalans». Tanmateix, les decisions preses avui no són responsabilitat del franquisme sinó de nosaltres mateixos.
L'espanyolització franquista de Catalu­nya va degradar la qualitat de la llengua en mantes generacions de parlants i va expulsar el català d'una part substancial de la vida pública. Així i tot, hi ha més puresa de parla catalana en un Néstor Luján que en un zoomer nascut a la Garrotxa. La causa d'això rau en el fet que en la Transició i l'autonomisme es va acceptar el castellà com a llengua de Catalunya. Tant li feia la normalització lingüística, TV3, la llengua vehicular o la declaració solemne del català en tant que llengua pròpia de Catalunya: el castellà va passar a ser instrument primer d'integració a Catalunya. Això no solament s'ha mantingut sinó que s'ha accentuat dramàticament.
En els temps del pujolisme es va arribar a construir un miratge molt peculiar: el de creure que el català era llengua de prestigi, indispensable per poder fer alguna cosa de profit al país. Va ser gràcies a això que la immigració es va catalanitzar. Essent, però, un incentiu artificial, no tenia un sosteniment ferm, com podria ser la d'un país bàltic independent desrussificant i posant barreres importants a qui no parlés estonià, letó o lituà.
Molt curiosament, en el moment en el qual Catalunya ha lluitat més activament per la independència –o ha cregut fer-ho– més terreny ha guanyat el castellà. Ho proven les dades que va publicar fa uns mesos la Direcció General de Política Lingüística sobre els usos lingüístics dels catalans. És inevitable que el castellà guanyi terreny, no pas perquè Catalunya sigui una colònia d'Espanya, sinó perquè els catalans –i especialment les elits que governen– han acceptat que som una colònia d'Espanya a canvi de les engrunes que reparteix Madrid.
El problema no és que algú de fora o algú que parla castellà pugui fer vida normal a Catalunya només parlant el castellà; el problema és que ho tolerem. Tothom pot recordar una (o dues) anècdotes de casos de canvi del català al castellà sense que fos necessari. L'educació en diuen. L'educació és aprendre la llengua del lloc on vius o fer l'esforç de fer-te entendre. En paral·lel, l'educació del catalanoparlant és no canviar de llengua i fer l'esforç perquè l'entenguin amb la llengua del país. Canviar de llengua no és ser educat, és ser servil i colonial, i contribueix a la destrucció del català.
La dinàmica integradora catalana, a sobre, és anòmala si es compara amb la resta del món. Els francesos sempre van entendre que no és francès qui viu i treballa a França, sinó que ho és qui és francès o es converteix en francès. Les repúbliques bàltiques han seguit sempre un patró molt semblant. Catalunya no disposa de la llibertat per fer catalans i fer-los parlar català. Això no obstant, el canvi comença en nosaltres i consisteix a parlar en català sempre i deixar de ser ostatges del castellà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook