28 de juny de 2020
28.06.2020
Diari de Girona

El parador de turisme i el museu

28.06.2020 | 06:00
El parador de turisme i el museu

Fullejant la Revista de Girona de l'any 1975, he rellegit una entrevista que en Jordi Dalmau va fer a Josep Tarrés. En aquella conversa el poeta gironí s'esplaia exposant les seves idees sobre la configuració del Barri Vell de Girona, i les possibilitats museístiques del mateix. Aquesta relectura em va portar a recordar el que a mitjan segle passat es projectà des dels estaments oficials, en relació amb aquella mateixa temàtica. Durant una colla d'anys, se succeïren diversos avantprojectes sobre uns temes que afectaven directament el barri arqueològic de la ciutat i la seva promoció turística. Un era el nou emplaçament del Museu, i l'altre l'establiment d'un Parador de Turisme. Era el moment dels Paradors, establiments hotelers que s'anaven distribuint per tot el país. I la ciutat de Girona aspirava també a tenir el seu Parador. Amb vistes a fer realitat tal propòsit, es buscava l'emplaçament ideal. I les propostes s'anaren succeint; mentre passava el temps i passava també l'oportunitat, i Girona ciutat es quedà sense el seu anhelat Parador, no sabem si per bé o per mal.
Un dels llocs proposats per situar-hi elsol·licitat Parador va ser el castell de Monjuïc. Fins i tot es portà un ministre d'Informació i Turisme a visitar el possible emplaçament. En cas de ser admesa aquella proposta, era qüestió d'aixecar una nova construcció que no desdigués de les ruïnes del castell, ja que el que quedava d'aquest no donava per a més. Solucions d'aquesta mena s'havien adoptat en altres poblacions. Per tant, aquella proposta no era una quimera, sinó un pla digne de ser considerat.
També es pensà en adaptar un edifici ja existent. I a tal efecte es mirà l'edifici del Seminari. Eren moments en què es notava l'escassesa de vocacions al sacerdoci, i el Seminari s'anava quedant sense alumnes. Però ni els responsables del centre docent ni el Bisbat s'havien manifestat en el sentit de prescindir d'aquell edifici. I un bon dia el Rector sentí enraonaments pels passadissos, i, en sortir dels seu despatx per veure què passava, es trobà per sorpresa amb uns senyors que estaven prenent vistes i fent plans per instal·lar allí el futur Parador.
Un altre edifici que entrà en les previsions era el de l'antiga Pia Almoina. Casal que en aquells moments havia deixat de servir com a col·legi de les religioses escolàpies.
I no podia faltar la proposta de les Àligues. Aquell històric edifici que en el segle XVI es bastí per ser centre universitari, després de la supressió de la Universitat l'any 1717, tingué les més variades destinacions. Es dedicà a caserna militar, a escola de nens, a comandància de la Guàrdia Civil, no arribà a ser presó però sí que existeix un plànol en el qual es preveia aquest ús. També s'havia mirat per instal·lar-hi l'Audiència. En el breu període de la Universitat Lliure, tornà a sevir per la docència. Posteriorment fou destinat a magatzem municipal, i entre diverses andròmines s'hi estacionaven els carros de les escombraries i els cotxes dels serveis funeraris. Tornà a ser caserna d'infanteria durant una colla d'anys. Quan quedà lliure i retornà a propietat municipal, es proposà per instal·lar-hi l'Institut d'Ensenyament Secundari. I també per Museu Arqueològic. Fins que definitivament ha tornat al seu primer destí de centre universitari.
També es buscaren solucions per fer que la ciutat disposés d'un Museu com li pertoca. Des de l'any 1870, el Museu estava instal·lat en el claustre del desamortitzat monestir de Sant Pere de Galligants. Des de 1939 també el temple de Sant Pere s'integrava en el Museu. Però no es considerava una solució ideal i definitiva, i durant un temps es buscaren altres emplaçaments. Un edifici que tard o d'hora quedaria disponible era el de l'antic Hospici. Aixecat en la segona meitat del segle XVIII en un espai considerat poc cèntric i gairebé sense urbanitzar, ara es trobava en una zona privilegiada de la ciutat. Estava ben clar que ja no era aquell lloc l'ideal per la institució que s'hi acollia. La població infantil que hi habitava necessitava uns espais més amplis i airejats, i un edifici amb el confort que els nous temps requerien i podien proporcionar. L'històric edifici es destinaria a activitats culturals, i l'horta i el pati donarien per urbanitzar adequadament aquell entorn. Tot i que des d'un primer moment es parlà de Palacio de la Cultura com futur destí del noble edifici neoclàssic, també hi hagué qui pensava en altres usos, de tipus administratiu i burocràtic. En un moment donat es veié la possibilitat d'instal·lar-hi la Diputació Provincial. I no faltà qui creia en la convenient desaparició del que consideraven vell i tronat casalot, per aixecar-hi un edifici modern. Ja presa la definitiva resolució de Casa, i no Palau, de Cultura, es planejà dedicar una part a Museu. Existeix un plànol on s'especifica la part de l'edifici que acolliria el Museu. Era a la banda esquerra de l'antiga capella, ara auditori. Es detallen les diverses sales amb la denominació de l'època a què cadascuna es dedicaria. Però abans que aquella proposta es convertís en realitat, aquells espais tingueren altres dedicacions.
Quan es restaurà la Fontana d'Or, també es considerà que a aquell magnífic i noble edifici se li havia de donar una activitat. I es pensà que seria un bon local per a Museu, i fins i tot ja s'hi instal·laren alguns elements museístics. Però aviat quedà palès que no era pas la solució que es necessitava. L'edifici, tot i que tenia les millors condicions per aquell destí, no oferia prou capacitat. És massa petit, i el Museu necessitava molt més espai.
I la darrera proposta abans d'arribar a la definitiva va ser la de convertir en Museu l'edifici de les Àligues, aquell edifici que era la solució per totes les necessitats que es presentaven.
Finalment s'aprofità la oportunitat de destinar a Museu el més espaiós edifici del Palau Episcopal. Ja, des de l'any 1973, havia deixat de ser residència del prelat, i, tot i que encara hi quedava la Cúria diocesana, hi havia suficient espai per encabir-hi la secció de Belles Arts del Museu de Sant Pere i a més el Museu Diocesà, mentre que Sant Pere de Galligants es dedicaria a la secció arqueològica. Prèvia una notable obra de restauració que deixà aquell temple i claustre en les millors condicions desitjables. Amb aquesta operació Girona té un magnífic Museu de Belles Arts, un Museu Arqueològic exemplar, i s'hi afegiria encara el Museu de la Ciutat, en l'antic Institut del carrer de la Força, el Museu jueu en el cor del recinte que fou el Call gironí. Posteriorment s'establiria el singular i interesantíssim Museu del Cinema. El Museu de la Catedral s'ha anat enriquint i posant al dia. I darrerament es convertiria en museu la casa Masó de les Ballesteries.
En resum, la ciutat que no aconseguí tenir un Parador de Turisme i que tants tempteigs feu per ubicar el Museu, ha arribat a oferir als estudiosos i als turistes ni més ni menys que set museus, tots ells de notable nivell cadascun en la seva especialitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook