Montse Mindan és, sense cap mena de dubte, una alcaldessa d'altura a les nostres contrades. En un context polític complex, en què la cap de llista de Junts per Roses va quedar empatada a 4 regidors amb el joveníssim representant d'ERC Joan Plana a les darreres eleccions municipals de maig del 2019, sap que li queda menys d'un any per intentar enllestir els projectes pendents i que molts d'ells es quedaran a la cartera perquè s'ha hagut de dedicar a gestionar la crisi sanitària i tots els seus «efectes secundaris» durant molts -massa- mesos. Però és precisament aquesta gestió la que l'ha alliberat definitivament de l'ombra de «dofí» d'un altre gran alcalde rosinc, en Carles Páramo, de qui fou número dos durant dècades, i qui l'ha acompanyat durant bona part de la «seva» primera (mitja) legislatura. Per deixar palesa la seva maduresa política i la seva inesgotable capacitat per liderar la vila, només cal conèixer alguns exemples de la seva gestió.

Des de l'inici del confinament de la població d'arreu per intentar aturar la propagació del coronavirus, a molts ciutadans els va «enxampar» la crisi lluny de casa seva. També a uns quants rosincs i entre d'ells a dos vilatans ben coneguts i reconeguts pel seu tarannà personal i professional -el prestigiós ginecòleg Rogelio Lacaci i la seva esposa, l'omnipresent activista social Montse Domínguez. Tots dos havien anat de creuer per Sud-amèrica i el tancament els va enxampar en un port del Brasil. La propietària del vaixell va decidir tornar a Europa i l'únic port que estava disposat a acollir-lo fou el de Lisboa. Un cop allà, les fronteres de tots els països estaven tancades i la policia portuguesa vetllava perquè cap passatger abandonés el iot. Totes les opcions per tornar a casa pel seu propi compte eren insegures, caríssimes, i pràcticament inacceptables. Excepte el suport de la «seva» alcaldessa, és clar. Sense dubtar-ho un segon, Mindan va moure cel i terra, mar i aire i tots els contactes polítics, personals i extraterrestres al seu abast, per aconseguir que els «seus» conciutadans tornessin a casa en un temps rècord. I no només ho va fer per a ells, sinó per a tots els rosincs que s'havien quedat «penjats» lluny de casa.

Un altre exemple de la seva determinació i de l'esperit de servei per al «seu» poble, és la recuperació del Festival estiuenc Sons del Món. Després de la cancel·lació de bona part del seu cartell, a Mindan no li va tremolar el pols per donar suport a una programació potser un xic més modesta pel que fa l'abast, però igualment ambiciosa pel que fa la qualitat i l'atractiu de les actuacions. I és que contràriament a molts altres mandataris i mandatàries locals, ningú no qüestionaria mai que a Montse Mindan l'única política que li interessa és la de «casa seva».