02 de juliol de 2020
02.07.2020
Diari de Girona

El doble cos del rei

01.07.2020 | 23:44
El doble cos del rei

Ho expliquen els cronistes de llavors. En una ocasió, el per aquell temps príncep d'Espanya Joan Carles va manifestar moure's bé entre el foc creuat de les famílies polítiques que envoltaven la cort del Pardo, totes aquelles gents a les quals el Caudillo repartia joc i prebendes. Franco, que ho observava tot, li ho va celebrar i el rei Joan Carles sembla que li va contestar: «Aprenc de les seves gallegades». A la llum dels fets, tenim la convicció que havia après alguna cosa més que fer-se el gallec. Quan el príncep Joan Carles va ser elevat a rei resulta impossible imaginar que no sabés el que tots els espanyols sabien. Al voltant de Franco, i amb la seva aquiescència, tota aquella cort era una ingent oportunitat de fer diners. Des de la seva esposa fins al seu gendre, el marquès de Villaverde, tots s'enriquien, d'una manera o altra. Això també sembla que ho va aprendre Joan Carles, i ara ho sabem. El que no coneixem és fins a quin punt i com ho va fer. En tot cas, res és trivial en la història. Malauradament, no s'hereta el poder d'una dictadura corrupta sense heretar també alguna cosa més.

Els hàbits i les pràctiques reals, la constitució política existencial, traspassen les constitucions de paper i continuen organitzant el sòl substantiu de la vida dels pobles. Una mala comprensió de la inviolabilitat de la Prefectura de l'Estat que defineix la nostra Constitució del 78, afavorida per l'obsequiositat reverencial de tots els dirigents polítics de la democràcia, sense excepció, va permetre la situació que, al dia d'avui, genera estupor a la ciutadania sobre les presumptes activitats econòmiques i fiscals de l'anterior rei, Joan Carles. Després vam saber que aquella obsequiositat dels dirigents polítics de la nostra democràcia també donava llicència a les malifetes dels seus propis partits. Allà tots es van comportar com en l'escena d' El Lazarillo: el noiet no protestava que el cec agafés el raïm de dos en dos, perquè ell ja se'l menjava de tres en tres. Això va arribar a ser una evidència política per a la ciutadania atenta.

En tot cas, l'article 56.3 del títol segon referit a la Corona deixa clar que el portador de la inviolabilitat és la persona del cap de l'Estat. Com explica immediatament, ser inviolable vol dir que no està subjecte a responsabilitat. El que això vol dir ho explica, al seu torn, l'article 64. Els seus actes com a cap de l'Estat els ratifica el Govern i la responsabilitat recau sobre el seu president. Per això, l'article 64.2 diu: «Dels actes de Rei en seran responsables les persones que els referendin». Tot això ens permet aclarir les coses: la inviolabilitat del Rei es refereix als actes d'Estat, però ell és inviolable només perquè, per a aquests mateixos actes, altres carreguen amb la responsabilitat. Cap actuació és impune. Més. Cap deixa de pertànyer a algú. Si un és inviolable, algú ha de no ser-ho. Uns o altres han de carregar amb l'acció.

Des de Kantorowitz sabem que hi ha un doble cos de rei. Un, el cos que en ell representa l'Estat, aquesta realitat mística, invisible, dotada d'un conatus de perseverança fins al límit de l'eternitat; un altre, el cos mortal i natural, aquell que es trenca el maluc i envelleix. Enriquir-se és un acte propi del cos mortal. En una operació econòmica, sigui legal o il·legal, no hi ha actes d'Estat, ni responsabilitat de president de Govern. En aquesta dimensió, el Rei no és inviolable. Senzillament, els seus actes no els ratifica ningú. Els fa ell o els seus representants, homes de palla, ajudants, amigues. Fins i tot suposant que la persona mortal del cap de l'Estat fos inviolable en els actes privats aliens a l'Estat (el que és completament absurd), resultaria innegable que totes aquestes persones que ajuden i col·laboren necessàriament amb el que faci el seu cos mortal no serien inviolables. Poden ser investigades i castigades sense pietat. Per la resta, els diners no corresponen al cos immortal del cap de l'Estat, llevat que passi al fisc o al patrimoni públic de l'Estat. Per tant, en tot cas, aquesta activitat és rastrejable, investigable i sotmesa a les normes legals de la justícia.

Aquesta comprensió de les coses hauria d'haver-se imposat des del principi en la nostra democràcia, però no va ser així. Per descomptat, a ningú se li hagués ocorregut investigar Franco, elevat per si mateix a l'estatut de responsable davant Déu i davant la Història. El Rei va heretar el costum. Però no té cap sentit que l'esmentada interpretació se segueixi mantenint. El Rei és investigable i ha d'assumir responsabilitats personals en tots els assumptes que no siguin d'Estat. Qualsevol altra interpretació de les coses s'acosta a la impunitat, una condició que segueix sent aliena a qualsevol sentit de la justícia i de la igualtat davant la llei pròpia d'una democràcia. Pensar, com diu la senyora Gamarra, que investigar Joan Carles pugui portar a una campanya d'erosió de la institució, passa per alt l'evident realitat que mantenir aquesta forma impune d'actuar és justament el que enfonsa la monarquia. Un cop més: que el cos mortal del Rei sigui investigable és l'única manera que l'ocupant temporal de la corona no ofengui la la realitat suprema de l'Estat que representa.

Ara que el rei Joan Carles de Borbó ja no pertany a la Casa Reial s'ha d'investigar fins al final la seva actuació privada. Un poble sofrent com mai abans des del 1936 es mereix aquesta investigació. Per la seva dignitat. No obstant això, és ingenu pensar que el resultat d'aquesta investigació, amb llum i taquígrafs, afectarà només a la persona mortal del rei Joan Carles. Sobre aquest fet hauria d'haver reflexionat amb responsabilitat l'anterior cap de l'Estat. Doncs la seva conducta, adequadament documentada, afectarà inevitablement al sentit i la comprensió de la monarquia que ell va rebre de Franco.

Per la meva banda, tinc una bona opinió de la persona mortal del senyor Felip. Crec que és un home íntegre i ple de bones intencions. Però aquí ja no hi ha res personal. La monarquia espanyola va ser humiliada pel Caudillo, com sap qualsevol que tingui conviccions monàrquiques i sàpiga alguna cosa de la nostra història. Aquesta herència de la Dictadura es va imposar a Joan Carles, i volem saber si també les seves males pràctiques i el seu nefast sentit de poder. En la present circumstància no es pot agreujar la nostra crisi amb una dimensió institucional de profund calat. Però la monarquia espanyola té el repte de reposar sobre un acte democràtic explícit que li permeti trencar amb qualsevol herència ambigua. Aquesta és l'única legitimitat possible, si vol tenir futur. Aquest referèndum ens el deu Felip. Ens el devem tots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook