El document nacional d'identitat s'hauria de dir Document Nacional d'Identificar. La seva missió no és contenir la consciència que una persona té de ser ella mateixa i diferent de les altres (la identitat) sinó dades que permetin a algú reconèixer si és qui se suposa o se cerca (identificar). «Identifiqui's» o «DNI» és salutació de policia, el cos la primera competència del qual va ser la identificació. Les noves tecnologies permeten identificar per les empremtes dactilars, la mà, l'iris, la retina, l'orella, la veu, les venes, la dentadura, l'ADN..., però el vell carnet, que assigna número i lletra a cada subjecte o subjecta, demana dades de contrast anteriors a la informàtica.

Encara que moltes persones no s'identifiquen amb els seus pares (de vegades, ni genèticament), el seu lloc de naixement (en tantes ocasions, atzarós), la seva edat (no encaixa amb la que senten), el seu propi país (per afanys de nacionalisme), el seu aspecte (per inseguretats) o amb la foto d'aquell dia (perquè no es reconeix); encara que molta gent canvia la cara fins amb cirurgia; el nom i els cognoms, al registre civil; la direcció, en les mudances; la signatura, a voluntat, i la nacionalitat per amor, odi o conveniència, l'ensopegada contemporània ha vingut amb el sexe. El 2025 el carnet d'identificar d'Holanda deixarà de marcar el sexe perquè qui no se senti «de manera inequívoca home o dona» pugui desenvolupar «la seva pròpia identitat en llibertat». Bé. El DNI franquista, que va arribar a especificar l'ocupació o càrrec, el rang social, l'estat civil i el grup sanguini, no va tenir casella del sexe en un model.

La identitat s'ha tornat tan important al segle XXI que no cap en una targeta de plàstic feta amb criteris del XX per als que aspiren a identificar-se amb el que li diu el seu DNI a la policia.