Tot i que fins ara ja era habitual en alguns àmbits, la pandèmia que encara estem patint ha donat al teletreball un especial valor, en funció de la greu situació sanitària i epidemiològica, malgrat que, en paraules de l'economista Juan Torres López, són les circumstàncies personals o familiars de cadascú les que poden fer que el teletreball resulti «un alleujament excepcional o bé un complet infern». Els seus avaladors, entre els que l'autor d'aquest article no s'hi considera, defensen que aquest sistema aconsegueix més flexibilitat en la gestió dels temps, augmenta l'autonomia de les persones que el realitzen, facilita la conciliació de la vida laboral, personal i familiar i evita importants pèrdues de temps en els desplaçaments.

Però també són molts els treballadors o treballadores que el consideren poc o gens satisfactori. Entre molt altres arguments, perquè dificulta el treball en equip, en perdre bona part del contacte presencial amb les persones de l'entorn laboral, mentre l'àmbient del propi domicili pot provocar dispersió i falta de concentració, en estar en contacte amb una multitud d'elements que no formen part de l'activitat professional. Tot i que, com és normal, no sempre es disposa d'un espai privatiu, d'un mobiliari adequat (com ara una cadira ergonòmica...), d'un equipament informàtic adient i d'una bona connexió a internet, elements que en molts casos són compartits amb altres persones de l'entorn familiar, ja sigui la parella o els fills. També pot convertir-se en un problema aconseguir una separació real entre l'activitat professional i la vida familiar o personal. En alguns casos, sobretot si s'ajunta amb una situació de confinament tan estricta com la que hem patit durant setmanes, l'excés de teletreball pot provocar malalties pròpies de l'excessiu sedentarisme, o bé trastorns d'ansietat i depressió.

La valoració negativa d'aquesta ­modalitat laboral està igualment relacionada amb el fet que els drets laborals i els ­relacionats amb la salut en el treball es fan molt més difícils de fer complir, existint un clar risc que aquesta modalitat derivi en falsos autònoms i més precarietat. De fet, si parlem de teletreball a temps complet, ja ens referim a una modalitat laboral ­gairebé a mig camí entre el treballador assalariat i l'empleat autònom, doncs tots dos utilitzen les seves pròpies eines i espais de treball. Des del punt de vista de l'empresa o institució, tot i que els estudis indiquen que el teletreball redueix l'absentisme de manera significativa, també pot anar en detriment de la confidencialitat, la protecció de dades i el sentit de pertinença corporatiu. D'altra banda, en funció de com evolucioni la legislació, les empreses potser hauran de compensar en un futur proper els costos per l'ús de l'espai, el mobiliari, els equips informàtics, la connexió a internet, la llum, la calefacció, la neteja...

Una opció intermitja, i probablement més positiva, és la que s'està començant a aplicar, en aquest període de retorn a la normalitat, en algunes empreses i administracions públiques, per tal de combinar els avantatges, però evitar els perjudicis, d'un o altre sistema. És el teletreball parcial, que pot consistir en dos o tres hores al dia o un o dos dies a la setmana, ­coincidint amb l'horari en què ja normalment no es fa atenció al públic. En tot cas, el temps dirà si continuem formant part de diferents col·lectius humans o acabem sent milions d'individus interconnectats amb centres de decisió absolutament impersonals. Probablement ni Aldous Huxley, l'autor d'Un món feliç, ni George Orwell en el seu 1984, podien imaginar un futur tan deshumanitzat com el que el teletreball global i generalitzat ens podria arribar a portar.