Més de 800 persones han mort a les comarques gironines víctimes del coronavirus, segons les dades de Salut. Més dones que homes, i sobretot de la franja d'edat compresa entre els 80 i els 90 anys; és per això que per darrere de les defuncions produïdes en centres sanitaris (368), se situen les que s'han registrat en residències geriàtriques (252). Amb un dolor afegit, per a familiars i amics, al de la pèrdua de la persona estimada: les restriccions derivades de l'estat d'alarma (amb cerimònies simplificades al màxim i una mínima assistència) han impedit que se'ls pogués acomiadar de la manera com molts haurien volgut. Aquesta situació es produeix no només amb les víctimes de la covid, sinó també amb les persones, desenes en els últims mesos, que han mort per altres motius.

Ara, un cop superat l'estat d'alarma i en plena fase de represa (amenaçada pels nous brots de la malaltia, que provoquen una comprensible preocupació en la societat, agreujada pels dubtes que genera l'actuació de les autoritats), s'han començat a organitzar cerimònies privades d'homenatge i comiat a totes aquestes persones, i també actes institucionals amb la mateixa voluntat. Dijous n'hi va haver un a Barcelona, impulsat per la Generalitat; dimarts es farà al parc de les Ribes del Ter, el que organitza l'Ajuntament de Girona, i dijous a Madrid s'ha programat la commemoració d'estat que promou que el Govern central.

Són homenatges més que merescuts, perquè al marge que les seves famílies i els seus amics no se n'han pogut acomiadar, es tracta en la seva majoria de persones d'una generació que no ho va passar gens bé, nascudes als voltants de la Guerra Civil que, per tant, van viure en ocasions el conflicte i majoritàriament la dura postguerra, que van haver d'afrontar la gana i les carències d'aquella època, i que molt sovint van haver d'emigrar per buscar una vida millor. Diari de Girona publica avui al suplement Dominical un reportatge en el qual es recullen, a manera d'exemple, apunts biogràfics d'algunes persones mortes a les comarques gironines durant l'alarma sanitària. I aquests apunts permeten constatar aquella realitat, aquelles dures condicions de vida, aquelles dificultats per tirar endavant, que malgrat tot, amb sacrifici, esforç i constància, van saber vèncer en bona part dels casos. La seva memòria mereix aquest aquest homenatge, però la seva trajectòria, la seva feina per aconseguir un futur millor per als seus, mereix encara més, mereix que ningú, començant per les autoritats, deixi de banda aquest llegat forjat a base de sacrifici, esforç i constància.