La societat no ha buscat en Fernando Simón un heroi, sinó un consol. El triomf mediàtic del portaveu del Govern durant la pandèmia no és perquè hagi exercit de guru infal·lible, sinó que es deu al fet que s'ha erigit en algú a qui creure fins i tot quan furta vergonyosament la veritat. La relació entre el públic i el seu metge de capçalera indueix per força els cinèfags cap a la cèlebre escena de Johnny Guitar, el western intel·lectual de Nicholas Ray. Allà, un confinat Sterling Hayden implora a la doctora Joan Crawford unes frases complaents. La versió d'aquí es titularia Menteix-me, Fernando Simón, i amb prou feines si exigiria un retoc del diàleg immortal:
- Espanya (interpretada per Sterling Hayden): «Digues-me alguna cosa bonica». Les dades són secundàries en l'idil·li ja de llarga durada entre l'audiència i el seu metge de capçalera. La societat li ha reclamat un conte diari amb final feliç, per posar-se a dormir amb un mínim de tranquil·litat. De fet, li exigien que camuflés les dades catastròfiques del coronavirus espanyol. Els que des de la temible riba progressista culpen sense complexos Trump de la matança de la covid, obliden que la taxa de mortalitat segueix sent superior a Espanya. A l'inrevés, estan disposats a afusellar socialment qui ataqui l'epidemiòleg, on la familiaritat es reforça amb un acurat descuit capil·lar o indumentari. En aquest apartat, es comporta com l'alumne avantatjat de Pablo Iglesias.
- Fernando Simón (amb la veu d'aiguardent i les celles prominents de Joan Crawford): «Segur, què t'agradaria sentir?» Amb l'habilitat acomodatícia d'un Tartuf, en la memorable interpretació d'Adolfo Marsillach, o amb la sinceritat descarnada d'un personatge de Rousseau, el responsable del Govern per les alertes sanitàries reuneix l'anticarisma de seleccionadors triomfals com Luis Aragonés o Vicente del Bosque, tot i que exposa diàriament la crònica d'una derrota. Sigui dit per commemorar a més el desè aniversari de la gesta del Mundial de futbol.
- Espanya: «Menteix-me, digues-me que m'has esperat tots aquests anys, digues-m'ho». El país celebra el seu metge amb l'ansietat satisfeta d'un descobriment. Amb els sacerdots covardament confinats en els seus confessionaris, Simón ha predicat les seves ficcions pels carrers enmig de la pesta. Les penúries de la credibilitat de la classe governant es consoliden quan un epidemiòleg que menteix picona un polític que diu la veritat.
- Fernando Simón: «T'he esperat tots aquests anys». En aquest híbrid de veritats i mentides, el crucial és la referència al llarg període d'incubació. Simón no és un fenomen episòdic. Quan recita que en un parell de mesos l'hauran oblidat, delata el dany que li causaria ser postergat. Si els focus li importessin tan poc, no seria el contagiat per coronavirus de recuperació més fulgurant.
- Espanya: «Digues-me que t'hauries mort si jo no hagués tornat». El país sencer necessita que el seu metge simuli vetllar per la salut pública. La fe està tan compactada que el destinatari dels rumors pandèmics supera en fanatisme l'emissor d'«un grapat de casos». Els sansimonistes són més radicals que Saint-Simon.
- Fernando Simón: «M'hauria mort si no haguessis tornat». És un punt delicat, però el Govern ha banalitzat les morts per la pandèmia a través del seu portaveu. En trair obertament els criteris de l'OMS, per tallar per la meitat una xifra que deu aproximar-se als cinquanta mil cadàvers espanyols, es pretén que l'audiència no estava prou preparada per assimilar aquesta tragèdia.
- Espanya: «Digues-me que encara m'estimes com jo t'estimo». Un país alliberat de l'asimptomàtic Rajoy exigeix efusions, encara que siguin falses. Necessita convèncer-se que la història es mou per una vegada en la direcció correcta, creure de nou tot el que publiquen els diaris, imaginar que el Govern no li mentiria sobre un 8-M innocu i que li faria testos si servissin per a alguna cosa.
- Fernando Simón: «Encara t'estimo com tu m'estimes». Ningú negarà al portaveu l'entusiasme per donar al seu públic el que li demana. En aquesta confusió d'afectes, cada dia transmet la imatge que ha estat convençut pels seus interlocutors. En lloc d'utilitzar les seves dades per avalar la seva figura, recorre a la seva personalitat com a protecció científica, la qual cosa resulta tan inversemblant com haver col·locat Eduardo Noriega al timó. Simón no és un investigador, és un actor.
- Espanya: «Gràcies». El país abandona l'escena amb la mentida a sobre, però curat del cinisme d'admetre que els epidemiòlegs comparteixen la fiabilitat dels economistes, sense el tancament mental de descartar una paradoxa. Enmig de la desolació, com Johnny Guitar a la pel·lícula, l'audiència se serveix un whisky. La pandèmia ha enfonsat les vendes de xampany, però ha privilegiat altres varietats alcohòliques. Mentrestant, Simón assaja la seva frase més aconseguida, «la millor màscara és el distanciament social». Dit per l'ésser més proper.
