De ben segur les eleccions del proppassat diumenge a les dues comunitats històriques passaran a la història. La covid-19 ha estat present des del mateix moment d'una convocatòria electoral que ben aviat va haver de canviar de data. No era fàcil afrontar unes eleccions que com a gran protagonista ha tingut la mascareta. Han estat uns dies de campanya sense petons ni abraçades, la qual cosa semblava impensable només fa uns mesos.
En època de crisi, l'electorat ha triat estabilitat. Feijóo i Urkullu són dos polítics competents i de llarga trajectòria. El primer és un centrista que ha aconseguit igualar les victòries de Manuel Fraga. Tot i la quarta majoria absoluta consecutiva el líder popular va estendre la mà a l'oposició i va fer un discurs basat en la moderació, molt allunyat de les tesis de Pablo Casado i Cayetana Álvarez de Toledo. Per la seva banda, Urkullu practica aquell nacionalisme de peix al cove. Ha millorat els resultats i amb els vots del PSE podrà governar amb comoditat. No comparteix el radicalisme que avui es practica a Catalunya.
Però en aquestes eleccions hi ha dos grans perdedors com són el PSOE i Unides Podem. Els de Pablo Iglesias han perdut bous i esquelles a Galícia. Són extraparlamentaris i al País Basc s'han quedat en calçotets. Les picabaralles internes no perdonen i territorialment són incapaços de posar un mínim d'ordre i seriositat. A poc a poc la gent els ha anat abandonant i avui la seva situació és molt greu.
El PSOE també ha rebut de valent. Els vots de Podem a Galícia se'ls ha emportat el BNG, que sorprenentment assolí 19 escons amb una candidata de prestigi com Ana Pontón. Els socialistes resten com a tercera força i sense cap mena d'influència. I a Euskadi seran al govern, però en una posició molt afeblida malgrat repetir resultats a l'alça.
Malgrat gaudir del govern a Madrid, ni PSOE ni Unides Podem n'han tret cap rèdit. Pedro Sánchez haurà de reflexionar a fons, atès que la seva coalició fa aigües per tots costats.
Un altre que haurà de prendre nota del comportament de l'electorat serà Pablo Casado. La seva estratègia al País Basc ha estat un autèntic fracàs. L'aposta de Carlos Iturgaiz no tenia cap sentit. En el seu moment Alfonso Alonso intentà un gir del PP basc i des de Madrid el defenestraren. Volia imitar Feijóo, però no li permeteren. Al setembre del 2019 convocà una convenció per tal de marcar perfil propi des d'un punt de vista autonomista i foralista. I això fou la seva tomba davant els atacs de l'ala dura d'un PP que només pensa competir amb Vox.
Galícia i Euskadi son dues realitats ben diferents. Al parlament gallec només hi seran representades tres forces polítiques, en canvi al País Basc la fragmentació és molt més gran. Feijóo ha deixat Vox i Ciutadans sense representació i el nacionalisme del BNG ha estat la revelació. Urkullu ha vist un fort augment electoral de Bildu, però ell no trencarà el pacte amb el PSE i continuarà governant des de la centralitat i la moderació.
Fou una jornada sense sorpreses i ni el tancament d'indústries a Galícia ni la deficient gestió d'un abocador a Euskadi han influït en el comportament dels ciutadans. Bascos i gallecs han confiat amb els seus presidents que en els propers mesos tindran un gran protagonisme no només en la gestió diària dels respectius governs, sinó que Iñigo Urkullu és un dels suports claus perquè Pedro Sánchez continuï a La Moncloa. D'altra banda, molts barons populars ja veuen Núñez Feijóo com un possible cap de cartell a Madrid. Ja ha anunciat que és la seva darrera legislatura a la comunitat autònoma, per la qual cosa qualsevol dels seus moviments seran observats amb lupa.
