He publicat algun article sobre l'enveja però aquest va dedicat a la malvolença entre intel·lectuals i artistes. El mot «enveja» ve del llatí, d' invidere: mirar en contra, no voler veure bé amb la intenció de cometre una injustícia. Algun diccionari la tradueix directament per «mal d'ull», esquírria, antipatia, odi, mala voluntat, animadversió, rivalitat, etc.
Els intel·lectuals i els artistes solen ser uns éssers solitaris egocèntrics, alguns descaradament pretensiosos i narcisistes; estan tan adherits al seu ego, tan ocupats amb ells mateixos, que la realitat els resulta llunyana, incomprensible o no els cap a dins. El seu jo és insaciable i l'han d'alimentar amb vanitats i pels excessos egòlatres esdevenen antipàtics. Resideixen en el seu món interior ric i creatiu, només, interessats en la seva obra sovint desdenyant per enveja la dels altres. No tots són així, però els més mediocres i ambiciosos, els vanitosos frustrats per manca d'un reconeixement social són els que més envegen; cerquen la fama desesperançadament que creuen merèixer i que injustament se'ls nega.
Em va ballar pel cap obrir una galeria d'art a Girona. Havia clissat un bon local i el tenia emparaulat amb l'amo, que me'l venia a bon preu. Era amic del president dels Galeristes de Catalunya, el senyor Botey. Em va dir que m'equivocava, que era ja un mal negoci i el pitjor de tot: jo no servia per fer aquesta feina. Davant la meva insistència em posà a prova i si me'n sortia airós, ho podria tirar endavant. M'obligà a visitar un pintor perquè em deixés dos quadres per a la inauguració, atès que havia d'estrenar la sala amb una exposició dels pintors locals, cosa que m'indisposaria amb els no elegits.
Vaig quedar amb el primer de la llista al seu estudi a les quatre de la tarda i en vaig sortir tocades les deu. Un soliloqui pesat. Set hores de monòleg al voltant del seu jo. Quan vaig arribar a casa la primera cosa que vaig fer fou trucar al galerista per dir-li que no obriria la sala. Em va felicitar.
Durant anys anava a les inauguracions acompanyant l' Enric Marquès i m'ajudava a valorar els quadres. Un crític equànime que no es deixava arrossegar per les folies i les fílies, fins i tot generós amb els joves, a qui els aconsellava perquè milloressin la qualitat de la seva obra.
Díaz Plaja a El español y los siete pecados capitales afirmà que l'enveja és el gran esport nacional, el pecat més desenvolupat i expansiu. A classe ens va explicar que un escriptor, guardonat amb un premi molt valorat, declarà que estava molt satisfet, però que tenia mala salut i temia el pitjor. El professor, amic i coneixedor de la sornegueria del premiat, li va preguntar si s'havia de prendre seriosament el que havia anunciat i va rebre aquesta resposta: «Estic perfectament bé, ho he declarat per fer-me perdonar, perquè res alleugereix més els envejosos que saber que, malgrat el premi que m'han concedit, estic molt malalt».
Les millors perles escrites per un excels escriptor contra els escriptors les va pronunciar Jorge Luis Borges, aquestes: «Els millors sonets de Quevedo els va escriure en Góngora», «No sabia que Manuel Machado tingués un germà», «De qui em parla: d'en Gerardo o d'en Diego?», «Ortega està bé, però en Gasset és massa català», «els poemes de Juan Ramón Jiménez són dolents, però els millors són força bons», «els Contes Dublinesos de Joyce són babaus», « Baudelaire és tan cursi que l'empro com a pedra de toc per saber com són les persones, si es declaren a favor del poeta m'enemisto amb elles».
Fa unes setmanes Vargas Llosa va publicar a El País una entrevista a J. L. Borges de l'any 1972. El peruà se sorprèn i desaprova el pis petit i pobre en el qual viu l'escriptor argentí i fa comentaris que apareixen a l'entrevista humiliants. També evidencia la seva incultura en dir-li a Borges que l'islandès és una llengua extinta, quan ell havia publicat la hipòtesi que les llengües nòrdiques i l'anglès deriven de l'islandès, com les romàniques del llatí. Fins i tot hi ha un moment en què en Vargas nota que no té estaprestatgeries ni llibres (Borges era cec): «Els llibres, què vol que li digui...».
Dos dies després un amic li preguntà com havia anat l'entrevista. Borges va respondre: «Va venir un peruà, que treballa com a agent immobiliari, interessat en el pis, però crec que no me'l comprarà».
Quan vaig conèixer en Josep Pla déu-n'hi-do els llibres que havia llegit de forma desordenada, un mèrit que atribueixo a la meva germana bibliotecària, i al fet que al col·legi del Collell, com que m'avorria molt, em passava els dies llegint. Amb l'escriptor empordanès conversaren vàries vegades de literatura. El primer que volgué saber era si l'havia llegit. Només havia llegit Viatge a Catalunya i el que publicava a la revista Destino. Això li va agradar molt.
El contrariava quan vaig manifestar admiració per altres escriptors. Havia llegit Tolstoi i Dostoievski, per ell uns depravats, també els americans Steinbeck, Faulkner, Hemingway, els francesos Camus, Sartre, i altres com James Joyce, Simenon, etc. Els desqualificava a tots, excepte Sartre. Vaig arribar a la conclusió que els seus tres déus era Dante Alighieri, Montaigne i J. P. Sartre. També sentia un gran respecte per alguns escriptors catalans com Espriu, Catarina Albert, Mercè Rodoreda. Quan li digué que gaudia amb M. V. Montalban es limità a dir-me que era comunista i en Moix, un homosexual.
M'adverà que no llegia novel·les, un gènere literari menor, tanmateix la frase que se li atribueix «qui a 40 anys llegeix novel·les és un idiota», mai la hi vaig sentir.
Ànims i que tinguem sort!
