Tal com s'havia pronosticat, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i de Galícia es van imposar per ampli marge les opcions de dretes. A Euskadi va guanyar còmodament el PNB, és a dir, la dreta nacionalista, de forta base social catòlica, que va tornar de l'exili republicà per ser la força preponderant en la democràcia acabada de restaurar. I a Galícia va guanyar per golejada el Partit Popular que va fundar un exministre franquista, Manuel Fraga Iribarne, per integrar en aquest mateix sistema un important percentatge de la dreta que havia donat suport a la dictadura, tot s'ha de dir, en la mesura que se'n va beneficiar. Això explica (en part, és clar) que, mentre a Euskadi el PSOE pot posar catifa vermella a Urkullu perquè continuï governant sense que li caiguin els anells, en canvi a l'altra cantonada del mapa Núñez Feijóo hagi precisat d'arribar a les urnes de majoria absoluta per accedir a la presidència de la Xunta. Vol dir això que la filiació franquista de molts dels votants del PP és una mena de «pecat original» que limita greument el joc parlamentari i impedeix la formació d'altres majories? No sabria contestar aquest interrogant. Però passat tant de temps des de la instauració del sistema democràtic aquesta circumstància, per repetida, no deixa de ser una curiositat.

De fet, pocs dies abans de la cita amb les urnes aquesta mateixa pregunta la va formular en públic Núñez Feijóo en especular sobre els beneficis que representaria un pacte de govern com el que es dona actualment a Alemanya entre democratacristians i socialdemòcrates. A Espanya li aniria molt bé amb un Govern «a l'alemanya», va dir Núñez Feijóo en unes declaracions que en algun mitjà important van merèixer honors de primera plana. «Que bé ens aniria ?va insistir? si el PSOE tornés a ser un partit socialdemòcrata i pogués pactar amb un altre reformista de centredreta. Ara més que mai, amb aquest terratrèmol econòmic que patirem». Tot i això, la pregunta que va llançar a l'aire el llavors encara candidat a presidir la Xunta de Galícia era merament retòrica, perquè li constava que tant en l'actual direcció política del PP com en l'actual direcció política del PSOE no hi ha voluntat d'arribar a aquest hipotètic acord.

Mentre això arriba, que trigarà, tret que la pandèmia es posi totalment fora de control, els politòlegs s'entretenen especulant sobre el destacat paper que li toca exercir a Núñez Feijóo en l'escala de comandament del PP: a hores d'ara, molt per sobre de la que correspon al president Casado, cosa que no deixa de ser un perill per a l'estabilitat del mateix partit. I més encara quan l'última majoria absoluta s'ha aconseguit ocultant als cartells les sigles del PP mentre s'engegantia la imatge del candidat. Un episodi de culte a la personalitat que ni tan sols s'hagués permès Fraga Iribarne. Ara, amb el formidable suport aconseguit, el senyor Feijóo, que encara està en edat d'aspirar a més alts destins, pot esperar tranquil·lament en la seva fortalesa gallega el desenvolupament dels esdeveniments. I fins que, algun dia, el cridin des de Madrid per ocupar la presidència del PP, com abans van fer Fraga i Rajoy. Per cert, dos gallecs més.