El problema de l'artista menyspreable amb obra inapreciable va ser resolt de cop per Borges, qui si no. A Pierre Menard, autor del Quijote compon un relat d'humor que en tota la història de la literatura només troba parangó a Wodehouse. El personatge borgià escriu diversos capítols de la novel·la de Cervantes, amb les mateixes paraules i signes d'ortografia. Per descomptat, el resultat no té relació amb l'original cervantí, va més enllà de la recreació per instal·lar-se en la novetat. I en el que aquí ens interessa, el Quixot de Menard queda desproveït de tots els vicis personals del manco de Lepanto.

Ja només ens queda trasplantar aquest mètode alliberador a una situació més urgent. Estem obligats a odiar Woody Allen, i simultàniament ens resulta impossible desvincular-nos de l'impacte de les seves pel·lícules, que portem gravades en l'ADN. La translació simètrica de Borges ens ofereix una sortida honrosa. Es tractaria simplement de rodar un remake d'Annie Hall o de Hannah i les seves germanes amb una directora. La recreació de clàssics és un crim habitual, segons podem acreditar els amants de Robin Hood.

S'al·legarà que cap dona acceptarà tacar-se amb un producte del clarinetista, però hi ha precedents de la indiferència de gènere davant la condemna universal que recau sobre Woody Allen. Per exemple, l'editora francesa de la seva aclamada autobiografia, l'octogenària i llançada Jeannette Seaver. Suposem doncs que vencem la recepció hostil, i que trobem una cineasta disposada a dirigir Misteriós assassinat a Manhattan II. Per pujar l'aposta, convindria contractar una directora de color. Ningú s'ha d'indignar per aquesta precisió, quan Jo Biden busca una vicepresidenta negra per garantir-se la victòria sobre Donald Trump sense sortir del taüt.

Sortejats aquests obstacles, els malalts de Woody podríem contemplar els seus títols reconstruïts sense problemes de consciència, la qual cosa inclou riure a mandíbula batent amb la línia del Papa pedòfil o paladejar Wagner com a incitació a envair Polònia. Es compensaria a més el nostre trauma actual. El millor còmic de l'últim mig segle es troba a l'atur, mentre hem de suportar centenars de Pierre Menard que s'apropien de fragments o de pel·lícules senceres del geni sense reconèixer-ho. És clar que són éssers d'una moralitat irreprotxable, que després del rodatge es reuneixen amb les seves famílies en una mansió californiana de cuidada gespa.