Sempre he pensat que al costat del gest enigmàtic de la curiositat s'amaga el fet que obre la ment i il·lustra la vida. No hi ha dubte (opinió subjectiva) que al costat de l'ombra nua de la carència s'instal·len tot tipus de contradiccions. Hi ha persones que de forma natural ens sorprenen, persones que animen a l'interès a seure en una cadira i a escoltar. Parlar (parlem tots) però al marge del llenguatge (opinió subjectiva) hi ha el que veritablement transforma les converses: tenir alguna cosa a dir. Moltes de les converses són la desembocadura de la ignorància. Sí, la mateixa que s'apodera bruscament d'algunes persones i els converteix en «passatemps». Uns dies omplen el silenci amb acudits, altres amb xafarderies i de vegades (somric) fins fan llargs relats de la vida quotidiana ... Passar les hores parlant del que hem menjat té algun mèrit?
Una bona conversa té una màgia entranyable. Al costat de les primeres paraules, sempre s'aventura el gest del que està per venir; no cal ser molt intel·ligent per distingir el simple de l'interessant. El que fa interessant una taula no són les viandes: és una conversa. Hi ha persones que són el resultat de les seves vivències, persones molt viscudes, persones que han recorregut món, persones que no necessiten parlar de ningú per omplir el silenci. Que bonic és escoltar! Sempre he pensat que al costat de l'obsessió de parlar hi ha el contorn desdibuixat de la ignorància... Hi ha «converses» que són l'histrionisme de la llengua. Ho dubten? Hi ha persones que no saben de gairebé res i van per la vida amb aires de savis. I el pitjor, generalment, viuen amb una important tensió acumulada. Són els mateixos que a la mínima blasflemen o treuen la mà a passejar.
Una bona conversa és llum relaxant que proposa i fa pensar. No, no és el moment d'escoltar estupideses, en definitiva, moltes són la inventiva de la ignorància que persegueix amb desdeny tot allò que no comprèn.
