Ja he explicat en algun altre article que, durant aquesta llarga etapa de confinament, he aprofitat l'avinentesa per rellegir la famosa trilogia sobre la Guerra Civil que va escriure J. M. Gironella. No és la primera vegada que parlem d'aquest autor. Ja fa anys vàrem escriure que, malgrat l'indubtable èxit de vendes, Gironella no era ni de lluny el Tolstoi de Guerra i Pau, sinó més aviat un hàbil periodista i publicista que va saber explotar, d'una forma intel·ligent i ambigua, un tema molt candent aleshores que, encara ara ( Mientras dure la guerra) és un filó inesgotable per a escriptors i cineastes.

Gironella, com a un altre nivell molt més elevat van ser Cugat i sobretot Dalí, va saber vendre molt bé la seva moto i, en el seu cas, explotar una antiliteratura gens original, ni creativa, ni crítica. La trilogia va passar la censura franquista sense problemes i, gràcies a Manuel Lara, el gran patriarca de Planeta, els llibres del fill del taper de Darnius van ser els més venuts durant l'època més repressiva de la dictadura.

Aquells anys, Franco es va saber acomodar a l'escena internacional i va passar de ser un entusiasta convençut dels totalitarismes italià i alemany, a convertir-se en un fidel aliat dels nous imperialistes americans als quals, a partir de conrear un anticomunisme visceral, va mostrar submissió incondicional, deixant-los instal·lar bases militars en territori espanyol.

No deixa de sorprendre'ns la trajectòria de Gironella, casat amb la gironina Magda Castanyer i Portas, cosina del pintor Jesús Portas, que es va tornar a instal·lar a Girona a finals dels anys 50, després de fer una estada a la Cuba de Fulgencio Batista.

Gironella va ser educat en el seminari de Girona, on va adquirir un sa gust per la lectura, un vici que va practicar amb avidesa al llarg de tota la seva vida. De formació autodidacta, aquest escriptor de best-sellers és més periodista que literat, un gran admirador dels escriptors conservadors existencialistes cristians francesos i també de l'oblidat Giovanni Papini, mort tràgicament d'ELA l'any 1956.

Gironella no era un novel·lista de raça com ara L. Tolstoi, B. Pérez Galdós o J. Goytisolo, més aviat va acabar escrivint llibres de viatges ( El Japón y su duende) com havia fet abans Josep Pla, o sobre temes polèmics d'actualitat (E l escándalo de Tierra Santa, Jerusalén de los evangelios o Yo Mahoma) marcant un camí que més endavant seguirien altres autors com Umbral, Sánchez Dragó, Racionero o, més recentment, el gironí d'Ibahernando Javier Cercas i Rafael Nadal que, no hi ha dubte, és el més periodista de tots.

Autor de novel·les d'èxit, Nadal, com els altres escriptors citats, és un hàbil venedor de fum, publicista de les seves obres que promociona a la ràdio, la TV, en les múltiples tertúlies en les quals participa, com a opinador mediàtic que és. Aquest Nadal periodista sap nedar i guardar la roba, està atent a les modes i vigila molt de no fer enfadar els que veritablement ostenten el poder. Aquesta política iniciada per Gironella, Dalí i fins i tot Fita, ha estat adoptada amb èxit per altres professionals de renom com ara els germans Roca.

Gironella s'ho fa venir bé i manipula els fets històrics reals, per teixir un discurs anticomunista. Murillo, el representant del POUM a la novel·la, no té res a veure amb Miquel Gaiolà, conegut per nosaltres quan va retornar des de l'exili l'any 1981. Gaiolà fou membre destacat del BOC i del POUM, el seu amic Andreu Nin el va nomenar l'any 1937 fiscal del Tribunal Popular. Quan va retornar a Girona s'afilià al PSC, tingué més sort que els seus referents ideològics, Nin i Trotsky, que foren assassinats pels stalinistes.

Ho tornem a dir, Gironella no és un bon literat, és un periodista que recrea la crònica negra dels dos bàndols, especialment els rojos, als quals considera uns malparits. Sovint es converteix en un reporter de succesos i es recrea, explicant l'empresonament i posterior assassinat de 37 persones que en un primer moment recolzaren «el Alzamiento» a Girona. Les descripcions que fa dels morts amuntagats al voltant del cementiri de Vila-roja, són dignes de ser publicades per El Caso.

Per un gironí nascut a la postguerra com jo, ha estat molt interessant, instructiu i fins i tot divertit, un plaer, reviure amb Gironella el record d'alguns personatges reals i passejar-me mentalment per aquella Girona en blanc i negre que cada dia podem evocar menys gironins. Jaume Teixidor, Antoni Domènech, Juanito Saura, Pere Joan Palahí, Jaime Serrano de Quintana, Joan Escuder, Joan Ribas, Pere Codina i Josep Arnau són alguns testimomis que encara queden d'aquella època.

Aquesta sèrie d'en Gironella, com tots els best sellers, malgrat l'extensió, es pot llegir fàcilment com una novel·la d'aventures històrico-policíaques de la sèrie negra. El text està farcit d'anècdotes en les que, tant rojos com nacionals, surten força malparats. No hem d'oblidar que, com passa en qualsevol guerra civil, els crims i excessos provocats, tant pel fanatisme com per l'idealisme, foren notables.

Aquells anys, tant els anarquistes, com la gent de POUM, falangistes, carlins? es van passar molt. Un cop acabada la guerra, Franco va concentrar tots els grups de dreta i extrema dreta al voltant del Movimiento Nacional, encapçalat pel Generalísimo i recolzat des de fora, primer pels feixistes italians, els nazis alemanys i després pels demòcrates americans.

I els altres foren manipulats per les lògies maçòniques que dirigiren la república els darrers anys i els consellers russos, comissaris de Stalin. Com sempre, les víctimes foren els ingenus idealistes, homes i dones pertanyents als diferents pobles d'Espanya que es varen enfrontar a mata i degolla perquè, al final, triomfés la contra-revolució més obscurantista, la del martillo de herejes, la de la contrareforma que anorreà qualsevol somni que ens acostés a la democràcia, al liberalisme que proclamava la revolució francesa i, per suposat, al socialisme.