23 de juliol de 2020
23.07.2020
Diari de Girona

Barcelona soc jo

23.07.2020 | 00:30
Barcelona soc jo

Barcelona ha estat una ciutat maltractada pels seus escriptors. Aquesta insistència en la misèria, en la sordidesa, en treure profit ideològic del retrat tenebrós del lloc que els ha permès de viure com un rei ha estat un cinisme constant que ha afectat autors com Montalbán, el mini Sagarra i per descomptat el recentment traspassat Juan Marsé. Hi ha un ressentiment social en la literatura que en la vida pren cos en forma de luxe i jo no entenc res. Montalbán vivia a Vallvidrera i anava a Semon i a Via Veneto i exaltava encabat el museu del cuc dels «xiringuitos» sobre els quals es va construir –gràcies a Déu– el Maremàgnum i tot l'esplendor de la ciutat olímpica, oberta al mar, al mar i al món. La seva vídua, la de Manolo, Anna Sallés, va de feminista quan en realitat la conviden a debats i tertúlies només per ser l'exeposa del seu difunt marit. D'altra banda, cal dir, també, que Montalbán li escrivia notes d'amor a l'exdona de Manuel Trallero quan sortia a córrer a la Carretera de les Aigües, just davant de la seva balconada: « Yvonne, no corras tanto». Senyora Francis, m'entén? Amb aquests coneixements, què es podia esperar de nosaltres?

La Barcelona de Marsé, del Pijoaparte i de la «prima Montse», s'assembla a la de Carvalho i a la de Montalbán, mirant-s'ho sempre des de Vallvidrera, amb dolces daines fent footing. Barcelona és una ciutat esplèndida, sensacional, lluminosa, amb els millors restaurants del món, el sol, Collserola i el mar. El retrat que en feu Marsé és el d'un ressentit, i el negoci que n'obtingué és el d'un cínic, vivint com Déu del que menyspreava. El mini Sagarra, que ensopeix l'aire quan passa i tot ho torna depriment, ha fet igualment un dibuix afrós d'una de les millors ciutats del món. Bebedor de whisky de garrafa, garrepa de pa sucat amb oli, massa oli, quan viatja a París, o a Marsella, fa la mateixa ruta del poll i tot és un desastre. Són escriptors de puta barata i de filet de rata, dons malbaratats, esperances frustrades. És un ressentiment esquerrós equivalent al ruralisme cantonal de l'independentisme. Són fills del mateix ressentiment, de la mateixa derrota, del mateix fàstic. No saben estimar la vida i creuen que és culpa dels altres.

Barcelona és meva i jo soc Barcelona. Jo soc l'alegria sincera dels que hem nascut al lloc adequat i en el moment exacte. Les campanes de l'església sonaven. Jo soc el guany dels que hem treballat i hem estimat i no ens hem queixat mai. Escric el que visc i no em sap greu explicar que les coses m'han anat bé, i no em fa por que em diguin feixista, i em faria vergonya viure del que insulto, o passar el raspall com «la vídua de» sabent que el meu marit estava enamorat d'altres dones. Entenc que la mentida forma part de la vida civilitzada i que un punt d'hipocresia engreixa el sistema, però jo només tinc els meus lectors, els que m'estimen i els que m'odien, i potser algun dia us decebo però prometo no enganyar-vos mai.

Barcelona ha estat la víctima europea més escandalosa d'aquesta mentida, d'aquest viure en fals, d'aquest negar el que ens fa feliços. L'ha negada la pobrissalla ressentida, anticatalanista per creure estúpidament que el català era l'idioma burgès; i l'ha menyspreada el nacionalisme ignorant, degradant, provincià, que tot ho cobreix d'un tel de baixesa i d'humiliació. Barcelona només l'hem estimada, sense aprofitar-nos-en, l'alcalde Maragall i jo. Potser també Lluís Permanyer, però si li aguantes una estona la mirada, al fons dels ulls hi veus un tros d'ase tal que jo diria que és incompatible amb cap idea de l'amor.

Els que encara perden el temps llegint novel·les diuen que Marsé és un bon escriptor. Jo dic que mai no es va estimar res amb prou força per fer florir una idea positiva de la vida, i que la seva obra és fruit de la tristesa i que Déu no l'ha llegida. No m'agraden els tristos, els que es concentren en la brutor, els que creuen que la tristesa els fa més autèntics, els del posat escèptic perquè estan tan espatllats que mai no han crescut en el goig de riure. Jo a Jaime Gil de Biedma això l'hi puc perdonar perquè és un altíssim poeta. A José Agustín Goytisolo perquè, tot i no ser tan important, forma part de la meva primeríssima educació sentimental. I a Gabriel Ferrater perquè amb In Memoriam, juntament amb la Mascarada de Pere Gimferrer i L'ombra de la Seu de Valentí Puig, han escrit els tres poemes en català més importants des del Segle d'Or. Però de genis n'hi ha els que hi ha i és Déu qui truca i no a l'inrevés. Descansi en pau Juan Marsé, en una pau que ell tampoc no hi creia, però jo continuo viu i continuo estimant la meva ciutat com un foll amant, com un que sempre ha viscut al límit i ha escurat el profit de cada dia sabent que podia ser l'últim. Barcelona és meva, jo soc Barcelona, i junts som la llum contra la tenebra de totes les formes de destrucció dels que no estimen prou, dels que no estimen bé, dels que un dia caigueren al pou de l'excusa, del fanatisme i de la tercera persona i volgueren fer passar la seva malaltia per amor, però era mentida, i era dolor, i quan apagaven els seus canelobres del fàstic algú quedava per proclamar el goig i l'esperança i la vida, i era jo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook