Donald Trump va escandalitzar el món a l'abril, a l'igual que a cada mes del seu mandat, per promoure que els diferents Estats «desenvolupessin» una licitació per garantir-se el material sanitari imprescindible per combatre el coronavirus. Es pensava que aquesta guerra fratricida era una infàmia, com totes les propostes de l'actual president, però la valoració es modifica en observar que també Espanya ha contemplat la primera competició interautonòmica, després de dècades intentant sufocar el mínim indici de competició entre regions.
Amb PP i PSOE al timó, la Moncloa ha executat la doctrina beata que no havien de publicar-se les balances fiscals de les diferents autonomies, per no fomentar els greuges que implícitament encoratjarien el guerracivilisme innat del país. Zapatero va arribar a la genialitat estadística de proposar una reforma fiscal en què totes les comunitats quedarien per sobre de la mitjana en recursos per habitant. Se li va perdonar la insensatesa matemàtica refutada immediatament per l'esgarriacries Artur Mas, perquè estava posada al servei d'apaivagar un rebrot de les taifes.
En aquestes va desembarcar Pedro Sánchez, un murri a l'altura de Felipe González a l'hora de convèncer Brussel·les que rescati Espanya del seu naufragi diari. I també un temerari, que brilla especialment en els seus exabruptes més audaços. En plena catàstrofe, la publicació en cru de les dades regionals de la pandèmia, i de la lluita per ocupar els primers llocs en la desescalada, ha propiciat una competició territorial sense precedents. Els dirigents autonòmics es van veure sorpresos per la brutalitat del plantejament. S'al·legarà que les dades eren al cap i a la fi falses, però la manipulació d'una cursa no adorm la passió dels apostadors.
La primera guerra interautonòmica s'ha d'avaluar en estrictes termes d'audiència. Doncs bé, l'èxit de públic ha desbordat la pròpia empresa. Amb l'arbitratge i el VAR en mans de Fernando Simón, el Govern ha instaurat el fervor estadístic. També per primera vegada, una civilització de lletres ha memoritzat les xifres de casos actius, de malalts hospitalitzats i de nivell de saturació de les UCIs. El conflicte incruent entre les autonomies ha superat en interès la Lliga futbolística dels estadis buits, tan desoladora com una pel·lícula de Leni Riefenstahl en la qual se suprimissin les masses.
L'ésser humà forma part de l'arquitectura, cada lector d'una dada de la pandèmia estava examinant la seva pròpia mortalitat, des de la perspectiva de l'economia de la solitud propiciada pel confinament. En la perícia adquirida en la detecció de corbes aplanades, es manifesta la saviesa elemental patrocinada per Chomsky en decretar que si qualsevol pot entendre una classificació esportiva, també les veritats més sofisticades són a l'abast de la plebs. Per això el pacífic conflicte interautonòmic, la publicació de les balances pandèmiques, també va millorar en autenticitat els funerals laics o religiosos de la covid. Entre altres coses perquè els assistents als autohomenatges compartien una dada corporativa innegable. Cap dels participants havia perdut ni un sol euro dels seus havers a causa del coronavirus.
Les taules de contagis i curacions són més apassionants quan han de reinterpretar-se amb criteris de supervivència, no només econòmica. L'ingredient de la competència interregional ha funcionat durant els mesos de ferro com un mecanisme d'orgull autòcton, que només sembla viciat quan es deixa de banda que és compartit per països més poderosos. Macron no ha nomenat primer ministre per casualitat el català Jean Castex, sinó perquè sap que l'etnocentrisme parisenc pot costar-li l'Elisi. I la saludable Angela Merkel va abandonar una conferència virtual amb els lands sobre el coronavirus sota la conclusió escèptica que «l'acord no està malament, per tractar-se d'un estat federal».
Amb les dades comparades nues, les comunitats se sentien obligades a atendre els seus ciutadans al mateix temps que vigilaven de cua de l'ull l'autonomia veïna. Per aquest motiu pugnaven per desconfinar abans que ningú fins que Madrid ho autoritzava, i llavors es replegaven atemorides exigint el major blindatge possible. La pandèmia no està resolta, però l'absència d'episodis virulents obliga a plantejar si la solidaritat adormidora és menys eficaç que un sa enfrontament entre territoris. De fet, no només el clima, la insularitat i la distància protectora a Madrid expliquen els resultats dispars en el tractament del coronavirus. Sánchez ha col·locat a un país sencer a la vora d'enormes descobriments sobre la seva identitat. No és moment de retrocedir.
