De vegades la imaginació busca una vestidura secreta i es disposa a viure instants de felicitat. El dolent (somric) és que al costat de la raó desfilen un munt d'inconvenients, els mateixos que transformen la decisió en paràlisi. Sigui el que sigui, al costat de la vida hi ha l'ocasió; sí, la que moltes vegades deixem marxar per no donar-nos permís i veure en l'excepcional un sobirà problema. Així som: un rampell amb accent de valor, que a la fi es queda en res. Al costat del detall de totes les nostres decisions hi ha les nostres pors... No, no som d'establir relacions joioses, preferim les relacions segures. És curiós (opinió subjectiva) la quantitat de permisos que ens deneguem. Crec que el que no es viu, amb el temps, mor o expira.
És estiu i en forma de llum s'encén tot: fins als cors. Fa pocs dies, en un terrassa, una noia li estava preguntant a un noi «què eren». Ell (somric) no semblava disposat a definir-ho, i ella (cada vegada més alterada) no parava d'insistir-li.
Moltes vegades som simples amb totes les forces. Cal etiquetar els nostres vincles? Fa la sensació que en fer-ho sentim seguretat. La noia, crec jo, estava esperant que ell li digués alguna cosa tipus: «nena, soc el teu xurri». Però (somric) ell no ho va dir en cap moment. Les relacions segures necessiten de la ratificació diària, les joioses es viuen i no es pregunta res. Tot el que subministra fluid intern és bo viure-ho. Per tant (opinió subjectiva) deixem de buscar relacions segures i visquem l'instant.
