Més de 20.000 bars van tancar a Espanya durant l'anterior crisi financera del 2008; però això d'ara podria ser pitjor. El virus que ens va fer presoners durant mesos i després ens va obligar a emboçar-nos fins i tot a la platja, amenaça -entre altres desgràcies- amb enfonsar l'honrat gremi de la taverneria que és, encara, un dels que identifiquen sociològicament aquest país.

No hauria de ser així. El lògic en temps d'infortuni com els actuals seria que el personal aclaparat per la covid-19 i la penúria econòmica trobés un refugi natural a les barres. És ben conegut el costum de beure per ofegar les penes, encara que per desgràcia aquestes sàpiguen nedar i segueixin a la superfície amb la ressaca de l'endemà.

Es queixen, en tot cas, els hostalers que les restriccions imposades pel tirànic virus estiguin dissuadint part de la seva clientela. I això fins i tot en la hipòtesi que la bestiola no multipliqui els seus rebrots fins espantar la fidel parròquia que resisteix amb valentia l'assetjament de la SARS-CoV-2.

Diran els menys aficionats a socialitzar a la barra que l'embat el patiran en major mesura altres rams de la producció i el consum més importants que els bars. La indústria, la construcció i el comerç han començat a patir ja les brutals conseqüències econòmiques de l'epidèmia; i els endevins calculen que trigaran no menys d'un parell d'anys a recuperar-se de l'envestida. Tot això és cert i no tindria el menor sentit frivolitzar amb qüestions tan greus. Ara bé, això dels bars és un assumpte d'ordre bàsicament social i sentimental que per ventura justifiqui portar-los al cas.

Assemblea popular i, alhora, gabinet psicològic, el bar és un espai de llibertat al qual els ciutadans van per parlar (malament) del Govern, arreglar els problemes del món i ordir revolucionàries tàctiques futbolístiques que mai haurien passat pel cap a l'entrenador de l'equip local. No diguem ja el seleccionador.

Peroren en aquest poc valorat temple de la democràcia popular oradors sovint més eloqüents que els del Congrés; i a diferència d'altres parlaments, els parroquians de bar solen cridar i amenaçar menys que els diputats amb dret a bon sou, transport, dietes i exempcions fiscals.

No ha d'estranyar que als bars neixin, a la calor de la beguda, mags de la retòrica la facúndia dels quals competeix avantatjosament amb els del Parlament, encara que no cobrin per això la nòmina d'un diputat.

Va ser entre les suades parets d'una cantina, després de tot, on es va gestar la declaració d'independència dels Estats Units. I fins i tot la de l'illa gallega d'Arousa, que en temps de la República va exercir -amb prou feines un parell de dies, això sí- el seu dret a la sobirania tavernària davant el continent.

Aquesta feliç àgora de la vila corre ara perill d'anar-se'n en orris pel virus que ja s'ha endut per davant les revetlles, el cinema, el teatre, la música i fins i tot el bon humor que era marca de la casa en aquesta part de la Península. L'Estat, que en el seu dia va declarar el futbol esport d'interès nacional, bé podria donar un cop de mà als bars que tant servei presten al bon ordre psicològic del país. Molt és de témer, però, que no quedi ja ni un cèntim a la caixa per atendre aquest gremi enmig del naufragi general. Ens anem quedant sense institucions.