29 de juliol de 2020
29.07.2020
Diari de Girona

Realisme

28.07.2020 | 23:41
Realisme

Tothom es pren la situació actual com pot o vol, però el que és poc refutable és que vivim uns temps estranys. Des del mes de març, s'ha provat amb insistència d'apel·lar a la nostra consciència de comunitat, perquè al capdavall ens passa a totes i a tots, i també s'ha volgut teixir un relat que assoleixi el difícil equilibri entre la necessitat d'acceptar el que succeeix amb l'esperonament a superar-ho. Comprensible, perquè tampoc podem viure en la negror sistèmica o en el lament compulsiu. El problema, però, és quan la crida al positivisme i l'esperança col·lectiva es tenyeix d'indolència o, en el pitjor dels casos, va acompanyada de lleugeresa. No pot ser que l'intent de mantenir-se en un cert realisme sigui percebut com un pessimisme crònic i insolidari. N'hi ha prou amb què contemplis un segon la possibilitat que les coses no aniran bé que apareix algú i t'acusa de negatiu i rondinaire, com si ser realista s'hagués convertit en un atac d'egoisme propi de qui no mira pels altres. Però aquesta sensació d'inquietud i incertesa hi és, conviu amb nosaltres, i segurament faríem bé de no menystenir-la. Va passar, per exemple, durant el famós Sant Jordi d'estiu. Va ser un simulacre de festa, una efemèride impostada per aixoplugar-se momentàniament de la tempesta que assetja totes les implicades i implicats en el fet literari. Però també va ser una desoladora demostració que les coses no van bé i disten molt d'anar-hi, i la constatació que els mals endèmics de la indústria cultural persisteixen i persistiran. Com a tants altres sectors, en temps de pandèmia el peix gran es menja el petit, els prejudicis mouen el món i el sectarisme té més premi que no l'honestedat. Cada vegada que mires d'obrir un debat que contempli seriosament la possibilitat que d'aquesta en sortirem pitjors (ja ens hi estem tornant, de fet), emergeixen veus molt vehements dient-te què sabràs tu, que sempre et queixes. A moltes i molts ens agradaria mantenir el somriure mentre fem com si no passés res, però no ens surt de dins perquè ens hem buidat de paraules balsàmiques. No estigmatitzem els que prefereixen estar emprenyats, perquè tenen motius sobrats per estar-ho. El virus té la culpa de moltíssimes coses, però les seves conseqüències, els rebrots i l'estupidesa innata ja són figues d'un altre paner. Hi ha, a més, quelcom d'alliberador en estar preocupat, sobretot quan mires al teu voltant i t'adones que molta gent viu la pandèmia com el més semblant a una anècdota que explicarà quan recuperi la «normalitat». La «normalitat» que no ha existit mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook