Després d'oferir el prime time de diumenge 19 de juliol a Oriol Junqueras, TV3 li ha dedicat el del 26 de juliol a Carles Puigdemont. En tots dos casos, entrevistes de més d'una hora de durada en què cap de les preguntes formulades pel director de la cadena, Vicent Sanchis, han anat dirigides a abordar els grans reptes que té Catalunya per davant. Reptes que estan directament relacionats amb una emergència social derivada d'una dècada de retallades sobre les quals la nostra televisió pública considera que no és oportú preguntar. Això, tot i que tant Oriol Junqueras com Carles Puigdemont, i les seves respectives formacions polítiques, han estat al front dels governs de Catalunya durant els últims deu anys.

Tampoc és oportú preguntar com s'afrontarà la crisi econòmica i social derivada de la covid-19 a dues persones que es presenten com a líders dels seus respectius espais polítics de cara a les eleccions autonòmiques. Sí que és oportú aprofundir una i altra vegada en els detalls de l'1-O, en com podria fer-se efectiva (aquest cop sí!) la independència o en l'última ocurrència dels guionistes del procés que han mostrat durant anys una gran habilitat per mantenir-nos ocupats parlant d'una agenda política que poc té a veure amb els problemes urgents de la ciutadania. Per exemple, el 28,6% de pobresa infantil que segons Save the Children es transformarà en 34,6% com a conseqüència de la covid-19. O les llistes d'espera sanitàries i de dependència en què Catalunya és líder i que ara sabem són una qüestió de vida o mort.

Tot i la que està caient, l'opció dels nostres mitjans públics de comunicació és prioritzar un marc mental que gira totalment al voltant del procés. Fa uns dies, un diputat de JxCat afirmava al Parlament que no es pot dir que TV3 fa de corretja de transmissió de l'independentisme perquè en realitat fa de corretja de transmissió de la realitat, i la realitat és que ara hi ha una majoria independentista a Catalunya. Obviant que les opcions independentistes mai han aconseguit el 50% dels vots i que, encara que fos així, la missió d'una televisió pública és reflectir la societat en tota la seva diversitat sense assumir cap posicionament.

No és estrany que en aquest marc mental, el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, justifiqui que vol dedicar recursos provinents de Fons Covid a reforçar econòmicament una televisió que compta amb un pressupost i un planter que la converteixen en una de les més cares d'Europa. No hauria de sorprendre que la presidenta de la CCMA, Núria Llorach, justifiqui que s'han de quedar amb recursos que haurien d'anar a rescatar les famílies, la infància, la sanitat i els serveis socials, argumentant que TV3 és un servei públic essencial que ha de ser recompensat per estar al costat del personal sanitari.

Tampoc hauria de ser una sorpresa que més d'una setmana després que Carles Puigdemont fes públic un vídeo amb el logo de TV3 abans que la pròpia cadena l'emetés, la nostra televisió pública segueixi sense donar una explicació sobre com va arribar aquest material a les mans de l'expresident. Tant si va ser Puigdemont qui va fer el vídeo utilitzant la imatge corporativa de TV3, com si va ser la pròpia TV3 la que el va registrar i li va facilitar, és gravíssim. En un país normal, la direcció de la televisió pública es veuria obligada a dimitir per una qüestió així. Però no aquí on cada vegada es distingeix menys la frontera entre la direcció dels nostres mitjans públics i la de determinades opcions polítiques. On un vídeo que només podria ser utilitzat per complir la missió de servei públic de la televisió que es finança amb els impostos de tota la ciutadania es posa al servei de la política partidista.