La nova normalitat és un cementiri de gestos silenciats per un retall de cel·lulosa, un desafiament per a la mirada, que ha de ser capaç, més que mai, d'expressar per si sola un somriure, un desgrat o la tristesa. Les generacions futures possiblement ignoraran que el nas és l'apèndix on més es manifesta la burla o el desdeny i que per arrufar-lo cal que intervinguin els llavis. En l'antiguitat es creia que en les fosses nasals residia la ira. En un món de rostres amb mascareta el diccionari paralingüístic del nostre estat emocional ha canviat, juntament amb tota la resta. L'abraçada, el petó -fins i tot el de cortesia- ja no pot ser espontani, perquè la distància social no és només física.

En els temps que corren, el que avui es recomana encaridament es converteix demà en mandat, en un catàleg de sancions per desobediències que abans ens haurien semblat surrealistes. El virus sigilós es torna més invisible, com els seus rastrejadors, però la seva empremta s'anticipa en la nostra manera diferent de procedir, de comportar-nos. És un canvi gradual, pas a pas, ple de provisionalitats que no sabem quant duraran i d'excepcions que semblen contradictòries. Instaurar una altra normalitat no és com canviar el filtre de la cafetera; es treu el vell, se'n col·loca un altre al seu lloc i s'acciona la màquina. La disjuntiva dels polítics entre salvar vides i salvar l'economia mai s'havia revelat tant a cor obert com ara.

Els espanyols som els europeus més propicis a utilitzar la mascareta, segons algun estudi. Per poder obrir hotels i restaurants, es va imposar el seu ús obligatori, excepte en les terrasses dels bars ia les platges, i ara veiem bullir dos escenaris de gent -qui hagi passejat sota el sol d'un migdia de juliol, amb mitja cara coberta per la cel·lulosa sabrà per què. La mandra d'haver de tapar-nos la cara al carrer torna a confinar-se a casa, i la sospita que les reunions familiars són via de transmissió principal ens condueix a la desafecció. No obstant això, creiem que és possible tornar a conviure amb tots els turistes que càpiguen en un miler d'avions sense que es descontrolin les estadístiques de l'epidèmia.

Fa uns quants segles, quan a Europa el tràfic marítim comercial va començar a propagar malalties contagioses com la tuberculosi o la pesta, es van obrir llatzerets, uns llocs en què es recloïen preventivament les tripulacions i els viatgers d'embarcacions procedents de zones infectades, per evitar que tinguessin contacte amb la població. Aquests recintes inhòspits van ser clausurats amb l'arribada de les vacunes. Avui, després que Espanya aixequés anticipadament la quarantena obligatòria als turistes estrangers, diversos països, entre els quals el Regne Unit, posen barrera a aquesta activitat, obligant els seus compatriotes a complir aquest temps d'aïllament al seu retorn de les vacances a casa nostra. Una mesura que sens dubte dissuadirà molts de fer el viatge. Són temps estranys, on els límits de la prudència de vegades els marquen altres i on la nova normalitat són gestos -les intencions, les recomanacions encarides de no fer tal o qual cosa, els nous hàbits imposats- que encara no sabem molt bé com interpretar.