No ho he explicat fins ara perquè soc de natural modest, però fa ja quinze dies que soc a l'exili a cala Montgó, i és des d'aquesta penosa però patriòtica situació que escric aquestes columnes. La meva candidatura a presidir la IDEA (Internacional Dels Exiliats Atípics) topa amb els entrebancs previsibles: el Vivales hi posa més cara dura, qualitat que el jurat valora per davant de cap altra. L'home publica un llibre presumptament aclaridor i triguen un dia a dir-li mentider. No l'hi diu un qualsevol, sinó Urkullu, que podia haver esperat almenys que el pròfug vengués unes dotzenes de llibres, ara no li queda altra opció que passar el llibre a les llistes de ficció o, millor encara, a les lleixes de contes infantils. O d'autoajuda.

He contractat una romanesa que em fa les tasques de neteja de la meva Casa de la República, que un exiliat com cal no es pot d'embrutar les mans en feines domèstiques. A la bona senyora l'he rebatejat com a Matamala. Com que no parla català però té lleugeres nocions de castellà, d'entrada no es prenia bé el sobrenom.

- Matamala, pase la escoba por la terraza, que hay arena de la playa -li deia jo, amb la seriositat amb què un exiliat tracta els subalterns per demostrar que és algú.

Cada vegada que així la cridava, es girava com si la insultés -a saber què entendria la bona dona-, així que vaig canviar-li lleugerament el tractament.

- Senadora, encima del televisor hay polvo -i això li fa gràcia, no hi ha com regalar un càrrec als criats perquè se sentin importants i et jurin fidelitat eterna.

Que estigui exiliat no significa que estigui desconnectat de la realitat. Mentre la senadora fa els lavabos, tinc temps de llegir la premsa, és així que m'he assabentat que el tercer grau dels presos llacistes ha durat menys que les calces de setí en una recent casada. La tàctica de fer una tournée per tots els mitjans de comunicació, advertint amb to de pinxos que eren reincidents en potència, ha fracassat per culpa dels jutges, més preocupats de fer complir el Codi Penal que de valorar com mereix tal exercici de sinceritat. També és cert que aquesta sinceritat va provocar que els ciutadans que el 2017 es van sentir maltractats i vexats es quedessin amb la mateixa cara que una víctima de violació en veure l'agressor en llibertat i amenaçant de tornar a demostrar-li el seu amor.

La decisió judicial ha enxampat els revolucionaris de vacances i així no hi ha manera de mobilitzar-se per protestar. Si fins i tot en les guerres més cruentes hi ha treves nadalenques, lògic seria que el procés, tenint en compte les servituds dels seus protagonistes amb les segones residències i els viatges de plaer, tingués treva de Nadal, de Setmana Santa i d'estiu, naturalment això a banda de tots els ponts -a concretar a l'inici de cada exercici-, i les festes patronals de cada població. Quedarien anualment una trentena de dies hàbils per a revolucions, que Espanya hauria de respectar escrupolosament si no vol ser titllada d'estat feixista.

A falta d'acord, en lloc de protestes hem de veure com en Rufián escriu sota una foto de Junqueras que «no hi ha presons suficients per a aquest gegant». Faria bé en Rufián de preocupar-se de la seva línia, abans de mofar-se així de la del pobre Junqueras.

Sense més per avui, m'acomiado de vostès, que tinc tasques urgents a atendre.

- Senadora, hay hormigas en la cocina.